Els mecanismes del conte i els mecanismes del cor

No hi ha fórmules infal·libles, però es podria dir que un bon conte és aquell que mostrant-nos únicament un tros de la vida d’uns personatges és capaç d’explicar-nos-en les vides i les personalitats senceres. Això val, com a mínim, per als contes de concepció, to i mirada realistes, diguem-ne de tradició flaubertiana i txekhoviana, una tradició que els contistes nord-americans del segle XX (Hemingway, O’Connor, Cheever, Updike, Carver, Munro i un etcètera inacabable) varen desenvolupar i explorar d’una manera tan brillant com influent. Eider Rodríguez (Errenteria, 1977) s’insereix dins aquesta tradició.

Els sis contes d’extensió mitjana que conformen el seu nou llibre, Tot era el mateix forat, traduït amb la solvència habitual per Pau Joan Hernàndez, comparteixen tots uns mateixos mecanismes narratius i aborden tots uns materials humans similars. Amb una prosa clara, d’intensitat continguda i de precisió expressiva fulminant –més sòbria i sàvia que vistosa i exuberant–, sempre dins les coordenades del que és quotidià, amb narradors en primera persona o en tercera, Rodríguez focalitza la seva atenció en trams breus –una vetllada, uns dies, unes setmanes, un any i escaig– de les biografies de les seves protagonistes. Són trams biogràfics en què tot és a punt de canviar o de descarrilar, moments en què s’intueix la possibilitat incerta o l’esperança excitant d’una altra vida.

Rodríguez ens mostra les seves protagonistes picant amb la pedra de toc d’un marit, d’un amant, d’una amiga, d’una parella (lesbiana) de tota la vida, d’uns veïns, d’un grup de desconeguts o de la pròpia família, i és capaç d’explicar aquestes relacions d’una manera rica, suggeridora, subtil, complexa. Són relacions travessades per estats d’ànim canviants, agitades per sentiments contradictoris llargament sedimentats, desbordades per emocions incompatibles que tanmateix no queda més remei que compatibilitzar.

Desequilibrar les expectatives del lector

Potser el conte que més bé concreta la proposta literària de Rodríguez és Canícula, el que obre el llibre. La protagonista, la Ixabel, és una dona en la cinquantena, existencialment fatigada i avorrida, casada amb un marit amb qui ja parlen més dels problemes dentals d’ell que de qualsevol cosa més o menys plaent, aventurera o amorosa. Un dia la Ixabel va a una platja nudista, hi coneix un home una mica més jove, s’excita i se n’enamora. A partir d’aquí, Rodríguez podria construir una història melodramàtica, passional, plena de secrets embrutidors, el típic revival adolescent en plena edat adulta, però fa tot el contrari i construeix una història d’amor conjugal madur, en què l’adulteri no és res més que una circumstància puntual i en el fons poc important.

La capacitat per trencar o com a mínim per desequilibrar o reubicar significativament les expectatives del lector és marca de la casa. Rodríguez és molt bona culminant els seus contes amb petits detalls desconcertants però plens de sentit: la noia que s’ha acomiadat de la seva millor amiga i que es fica dins el llit del seu pare i l’abraça amb un amor preciós i puríssim (a Mars i ruïnes), la carícia nocturna que delata una esquerda fondíssima en un suposat paradís conjugal (a Cor d’ànec), la petita empenta terminal que posa una ombra de dubte sobre una relació d’amor que ha durat tota una vida (a El cràter). Una altra de les virtuts d’Eider Rodríguez és l’habilitat per crear uns personatges secundaris amb poca presència narrativa però molta entitat. Rodríguez coneix tan bé els mecanismes del gènere del conte com els mecanismes del cor humà.