BarcelonaHi ha estigmes pràcticament inesborrables. Especialment quan prenen forma de versos satírics a càrrec de Josep Maria de Sagarra: “Ets fresca com una rosa, / més puta que les gallines / i pesada com la prosa / de don Pere Coromines”. Però si el lector desconeix la rima o, malgrat ella, decideix donar-li una oportunitat, descobrirà en Les presons imaginàries una fita dins de la literatura carcerària amb què, de manera més o menys implícita, podem entendre que l’editor recupera tot cercant ressons amb el present.

Publicat originàriament el 1899 i reeditat posteriorment el 1935 i el 1965 –aquí ja revisat pel seu fill, el prestigiós filòleg Joan Coromines—, l’autor hi relata la penosa experiència de detenció, empresonament, judici, condemna, desterrament francès, amnistia i retorn. El llibre s’articula a partir de capítols redactats al llarg de tot el periple –a la presó, des de l’exili fins a Hendaia i, ja retornat, des dels empordanesos Llers i Torroella de Fluvià—, però ordenats posteriorment no cronològicament sinó de manera temàtica per dotar-los d’una coherència narrativa. 

La (in)justícia discrecional

El 7 de juny del 1896 tenia lloc al barceloní carrer de Canvis Nous un atemptat anarquista, al pas de la processó de Corpus Christi, que va provocar una massacre. Barcelona havia esdevingut la ciutat de les bombes i això va desfermar una onada repressiva massiva i discrecional per part del govern. Les simpaties republicanes i la complicitat amb cercles sindicals de l’aleshores jove advocat Pere Coromines (Barcelona, 1870 – Buenos Aires, 1939) van convertir-lo en sospitós a ulls d’unes autoritats superades per la situació. Sotmesos a la jurisdicció militar, els suposats líders insurreccionals van ser duts als soterranis del castell de Montjuïc, per fer front a la petició de pena de mort per part del fiscal. 

Coromines esdevé, anticipant-se al famós baluard kafkià, un èmul del pobre K., tot intentant entendre l’estranya lògica d’una legalitat capgirada: “La idea de la Justícia la tenim tan ficada fins al moll dels ossos, que toquem l’arbitrarietat i encara no podem creure-hi”. Malgrat la presència d’aquesta mirada jurídica, el cos del llibre no pretén ser una denúncia explícita de les arbitrarietats viscudes. Les presons imaginàries es basteix sobretot a partir de petites peces a mig camí entre el costumisme i l’examen de consciència amb una expressió lírica: “la bellesa del dolor”. 

Entre les primeres, destaquen les descripcions sobre la quotidianitat al llarg dels deu mesos d’empresonament: els companys de cel·la, les condicions precàries i, en alguns casos, inhumanes, i les diverses tipologies de carcellers, advocats i familiars. Respecte de les segones, reflecteix la muntanya russa de sensacions i emocions viscudes, amb un llenguatge amarat d’imatges cristianes i que passa de la desesperació a l’emoció. 

D’una banda, no pot evitar reflexionar sobre com aquesta situació afecta tercers –especialment la seva mare— i sobre com influirà en aquelles ideologies i militants ara blasmats des del poder. De l’altra, hi ha la situació personal condicionada primer per la incertesa sobre el seu futur i l’amenaça certa d’execució i posteriorment per l’experiència de l’exili i el retorn. En certa manera, el llibre vol sobretot exorcitzar la possible petja d’aquells mesos, conscient que “les presons paoroses, les que fan patir, són les presons imaginàries”. En altres paraules, tan important és sortir de la masmorra com expulsar el calabós que habita en nosaltres.