Un decebedor 'road trip' pel Berguedà

Patrícia Martínez del Hoyo Guri va estudiar humanitats. Guionista i creativa multifacètica, actualment és la cap d'EVA, el canal per a la generació Z de 3Cat. La novel·la Ens hem perdut és el seu debut literari. Un debut que, malauradament, ensenya massa les fissures de moltes opera prima: el desenvolupament migrat dels personatges, una trama poc estructurada, un ritme irregular, l’exposició excessiva d’informació i de temàtica massa heterogènia, la manca de revisió i edició que afecten la coherència i, sobretot, un llenguatge poc elaborat a nivell literari.

La trama d’Ens hem perdut és senzilla: l’any 2024 el Marc desapareix de San José (San Francisco) i tothom pensa que ha fugit a la recerca de "la noia". El Xavi, amic d’adolescència amb qui va compartir pis a Gràcia i qui rep la trucada de la dona esnob del Marc, inicia un viatge des de Sabadell cap a Berga, on hi ha la Júlia, l’amor de joventut del Marc. D’ella en sap ben poc, només que viu en una casa en companyia d’una cabra. Al cotxe també hi ha la Blanca, xicota del Marc, deu anys més jove i estudiant de psicologia clínica, i la Txell, la veïna depressiva (ara només escolta El Pot Petit i necessita fugir com sigui) amb un bebè de mig any que es diu Gal·la. La missió d’aquest road trip rocambolesc i poc ben travat en terreny estètic és trobar el Marc, però en un segon nivell de lectura, de caràcter més psicològic, tots busquen un sentit a la vida, qui eren, qui volien ser i en qui s’han acabat convertint. En aquest cas, la novel·la no cava prou avall.

Tendra, còmica i tòpica

Barcelona, San Francisco, Santiago de Xile, Formentera o Berga són els escenaris d’aquesta història d’amor i d’amistat generacional clònica que es construeix a base de tòpics que hem vist fins a la sacietat en sèries adolescents o comèdies americanes. Amb una narració coral, entrem a l’interior de cada personatge i de la seva crisi vital, que és tendra i còmica a parts iguals, com la realitat que ens planteja l’autora. Des d’una pretesa ficció humorística força bàsica, el llenguatge oral actual dels joves (groller, amb renecs, emoticones, anglicismes, etc.), sense floritures ni pretensions literàries, amb alguns errors ortogràfics i gramaticals, i amb un estil fonamentalment dialogat i poc meticulós, Patrícia Martínez del Hoyo Guri pretén explorar les complexitats de les relacions humanes, la recerca d’identitat i la necessitat de reconnexió en un món cada vegada més fragmentat. Ho fa a través de diversos punts de vista sempre en primera persona, i això és interessant per arrodonir el trencaclosques: una sola història, moltes maneres de ser-hi. Passa el mateix amb els salts temporals: del 2024 enrere fins al 1995 i endavant fins al 2032. Però potser no calia estructurar el llibre en quatre parts i un epíleg. Es fa llarg.

El problema és que tot és massa evident, massa previsible i, malgrat la intriga mínima, l’autora no acaba d’arrodonir els personatges ni les relacions entre ells. Senzillament, presenta una història que combina elements dramàtics amb una prosa àgil que entretén, això sí. A mesura que els personatges avancen en el seu viatge, es veuen obligats a enfrontar les seves pors, les seves decisions passades i les conseqüències que aquestes han tingut en les seves vides. Es troben en un estat constant de cerca. I aquí és on la novel·la podria haver gratat molt més. La recerca com a tema literari clàssic queda molt petit a Ens hem perdut, una novel·la de títol bifocal que hauria pogut donar més de si en aquest sentit i no vaguejar tant pels tòpics i per un llenguatge que, a certa edat, ja no mola.