Un clàssic del periodisme socioantropològic: 'Random Family', d'Adrian Nicole LeBlanc

Amb Random Family, publicada originàriament l’any 2003, la periodista Adrian Nicole LeBlanc (1963) es va proposar resseguir de prop i reconstruir amb el màxim detall les vides conflictives, tràgiques, sovint miserables però sempre humaníssimes, d’un nombrós grup de porto-riquenys del barri novaiorquès del Bronx durant la darrera dècada i escaig del segle XX.

Tot i que els protagonistes són quatre –l’espavilada i ambiciosa però victimitzada Jessica, la ingènua i vulnerable Coco, el megalòman i violent traficant de drogues Boy George i l’esquiu i progressivament atrapat Cesar–, l’autèntic protagonisme del llibre correspon al col·lectiu, a la comunitat porto-riquenya del Bronx, marcada per la pobresa, les drogues, la violència, la delinqüència, les relacions familiars turbulentes, la marginalitat, l’autodestrucció i un instint animal –també humaníssim, en realitat– de supervivència.

L’inventari de misèries, problemes i desgràcies que es va desplegant al llarg del llibre és extens i variat: una pobresa generalitzada i sovint extrema; uns habitatges insalubres i massificats; l’epidèmia de la drogoaddicció en totes les formes –cocaïna, heroïna, crack–; el tràfic de drogues i tota la sagnant galàxia de violències i de vides destrossades que comporta; els abusos sexuals contra menors (sobretot, nenes); els dispendis de grans sumes de diners en coses absurdes quan falta el que és bàsic; els maltractaments psicològics i físics d’homes contra dones; les baralles i les rancúnies i els odis entre veïns que són més un producte de la desesperació i de la impotència que de cap altra cosa; els embarassos no desitjats d’adolescents; les depressions, la por, la pena; els amors traïts i les amistats deslleials que prenen uns aires perillosament melodramàtics; l’experiència de tenir molt poc i de cop no tenir res i haver de viure al carrer; l’absentisme i la negligència de pares i mares; les detencions policials i les condemnes judicials i les llargues penes de presó, que no fan més que reforçar la sensació de fatalitat que acompanya els personatges des que van néixer...

He volgut que el paràgraf anterior fos espès, allargassat i escabrós d’una manera prolixa i fatigosa perquè el llibre d’Adrian Nicole LeBlanc és, en molts passatges, exactament així. Vull dir que l’aproximació de l’autora als homes i les dones de qui ens explica les vides és tan meticulosa, tan detallista, tan atenta als fets més nimis, tan reiterativa en el relat de certs fets recurrents, que el lector no triga a sentir-se exhaust. Interessat pel que llegeix, sí, i per moments francament admirat per la precisió i la pulcritud amb què se li explica tot, però exhaust.

Deficiències i virtuts

El propòsit de Nicole LeBlanc és tan panoràmic i alhora tan microscòpicament exhaustiu que, a la pràctica, el llibre està més a prop de l’informe socioantropològic que no ja de la novel·la, sinó del periodisme literari. Aquí hi ha, precisament, algunes de les deficiències de l’obra. Més enllà del quartet protagonista, el llibre té tants personatges –tots crien com conills: adolescents amb quatre fills, àvies a la trentena–, i la majoria de personatges són tan semblants en la seva psicologia i la seva circumstància, que el dibuix humà general de vegades resulta confús i amorf. A més, el ritme narratiu és tan regular, l’estructura és tan lineal –tot i les ramificacions–, hi ha tan poques el·lipsis, la mirada és tan invariablement escrutadora i freda i el to és sempre tan desapassionat i contingut que, si Random Family fos ficció, és a dir, si no se sostingués sobre la veritat dura i instructiva del document de realitat, pensaríem que l’editor s’ha equivocat no passant-hi més les tisores i no suggerint a l’autora una aposta formal menys monòtona.

I, tanmateix, aquestes deficiències també són, paradoxalment, la principal virtut de l’obra, que a penes entra mai en les causes estructurals –sociològiques, econòmiques, polítiques, racials– de la situació dels seus personatges. Vull dir que l’autora es pren tan seriosament les vides obviades –o despatxades amb quatre clixés denigrants– d’aquells que retrata que ho vol contar tot de la manera més escrupolosa. És un gest literari i professional, però també ètic. Si aquesta realitat que us disgusta fins ara ha sigut amagada, o explicada de manera tergiversada –sembla que ens digui Adrian Nicole LeBlanc–, doncs jo l’explicaré bé i completa. Ho fa.