Crítica
Crítiques01/12/2023

'La cartoixa de Parma': un clàssic entre els clàssics

Stendhal ofereix un viatge apassionant per l'Europa del tombant de segle XVIII en una de les novel·les més influents de l'època

La cartoixa de Parma

  • Stendhal
  • Traducció: Ferran Toutain
  • La Casa dels Clàssics
  • Barcelona, 2023
  • 590 pàgines

La cartoixa de Parma, escrita –o més ben dit dictada– per Stendhal (pseudònim de Henri Beyle, Grenoble, 1783 - París, 1842) en només cinquanta-dos dies i publicada el 1839, és una novel·la que ha suscitat tants elogis, que arrossega una mítica tan rutilant, que ja no és possible descobrir-la, llegir-la per primer cop, amb neutralitat i innocència. Per molt rigorós que vulguis ser, saber que Balzac, Tolstoi i Lampedusa la van celebrar predisposa a la fascinació i convida a l’entusiasme. És com quan has de contemplar per primer cop La tempesta de Giorgione: ja saps que és una obra mestra, ja saps que la consideraràs una obra mestra, només et queda aclarir per què, i què en destacaràs tu personalment, i com te la faràs teva. Esmento la pintura de Giorgione perquè em sembla detectar-hi la mateixa mescla de gracilitat i misteri, d’ironia i terbolesa, d’intel·ligència, sensualitat i perill que hi ha en l’obra mestra de Stendhal.

Cargando
No hay anuncios

Ambientada a la Itàlia de finals del segle XVIII i principis del XIX, en una Europa encara traumatitzada o bé excitada per l’impacte de la Revolució Francesa, i meravellosament o bé espantosament agitada per aquella ona expansiva de la revolució anomenada Napoleó Bonaparte, La cartoixa de Parma té una de les virtuts constitutives del que hem convingut a anomenar modernitat: la naturalització festiva de la mescladissa, l’encaix d’elements i d’accions i de materials humans molt contrastats. En aquestes pàgines, hi ha la ironia més dissolvent i el desig més arravatat, hi ha idealisme i hi ha cinisme, hi ha pura aventura i hi ha debat ideològic, hi ha la passió de la guerra i hi ha les guerres de la passió amorosa... Al magnífic pròleg que encapçala la present edició que n’ha fet La Casa dels Clàssics –magnífic, però absurdament antibalzaquià–, Lluís Maria Todó ho resumeix molt bé quan afirma que Stendhal beu tant del romance com de la novel, dues categories que en anglès identifiquen dues tradicions narratives molt diferents, la primera de caire més fantàstic i “que entronca amb la narrativa medieval” i “el roman courtois de temàtica artúrica”, la segona més estrictament realista.

També amb relació a l’heterogeneïtat constitutiva de la novel·la, resulta singularment admirable la versatilitat sempre segura del to de Stendhal, és a dir l’autor-narrador. Amb una prosa que és d’una sequedat paradoxalment fluïda, gimnàstica i graciosa, és capaç de combinar la condescendència empàtica (cap al seu protagonista, Fabrizio del Dongo) amb la fascinació retuda que li suscita la duquessa Sanseverina i amb el menyspreu ple de fúria antireaccionària –“és un home que va néixer agenollat davant la noblesa”– que sent cap als antiliberals que compliquen la vida i coarten les accions dels que simplement volen estimar i ser lliures.

Cargando
No hay anuncios

L’amor de la duquessa de Sanseverina pel seu nebot Fabrizio, a qui ajuda, guia, beneficia sempre que pot, instrueix i salva en més d’una ocasió, deu ser un dels més generosos de tota la història de la literatura universal. A més, és també l’element que fa d’argamassa de la novel·la, el que relliga l’argument i tots els escenaris per on es desenvolupa i tots els personatges que hi treuen el cap: La cartoixa de Parma és una novel·la agilíssima, més i tot que dinàmica, és una novel·la en centrifugació permanent, i el que fa que, a pesar de tot, en cap moment es disgregui i es destensi és la presència –plena de saviesa mundana, plena d’encant i de lucidesa– de la fabulosa duquessa. Massa fabulosa, en realitat, per al seu nebodet, que voldria ser un heroi romàntic però que ni és gaire valent ni és gaire llest i, a més, li costa enamorar-se. La parella formada per tia i nebot, amb una relació que es desplega sobre un context marcat per les disputes entre l’absolutisme i el liberalisme, per les intrigues cortesanes més fosques i pels amors més rocambolescos, és, en tot cas, de les que fan època. Insuperable.

Insuperable com ho és la novel·la de Stendhal i, també, insuperable com la traducció que n’ha fet al català Ferran Toutain.

Cargando
No hay anuncios