La càrrega mental de les dones segons Empar Moliner

Un dels aspectes més polèmics tant de l’articulisme com de les intervencions televisives i radiofòniques d’Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) són les seves crítiques a certs discursos i posicionaments del feminisme, uns discursos que, segons l’escriptora, reforcen clixés (el del mascle fort i el de la femella desemparada i feble), esborren matisos i obvien diferències i semblances entre els homes i les dones. És sabut, però, que les idees preconcebudes, les conviccions personals o la lucidesa amb què es fan les col·laboracions periodístiques no són mai exactament les mateixes amb què s’escriu la literatura. Tenint en compte això, no ens hauria de sorprendre que la nova novel·la de Moliner, Instruccions per viure sense ella, agafi un element o un motiu que el feminisme posa sempre al centre dels seus discursos –el de la dona carregada de deures i responsabilitats que es deforma, es violenta i s’esclavitza a ella mateixa fins a l’extrem per tal de tenir cura dels seus– i el converteixi en el seu nucli dramàtic.

La premissa argumental de la novel·la és un pèl enrevessada, però dona molt de joc tant des del punt de vista narratiu i formal com pel que té a veure amb l’explicació d’uns codis socials i amb l’exploració psicològica d’uns personatges. La protagonista, Clàudia Pruna, és una escriptora en la seixantena curta que gaudeix des de fa anys d’un èxit professional notable: escriu novel·les que es venen bé, col·labora amb teles i ràdios, publica un article diari en premsa, té lectors que la segueixen fidelment... Els punts en comú amb la mateixa Moliner són prou evidents, però s’acaben aquí i, en realitat, la qüestió de si el personatge és o no és un transsumpte de l’autora té nul·la importància.

El que sí és important és que la protagonista acaba de rebre un diagnòstic mèdic terminal, sap que morirà al cap de pocs mesos i pateix per la doble intempèrie econòmica i logística en què quedarà la seva família quan ella, la cuidadora que canvia els bolquers del net i de l’àvia i la proveïdora que paga les factures i la hipoteca, ja no pugui cuidar ni proveir. En el que vindria a ser una versió particularment lúgubre i dura de la càrrega mental que han de gestionar moltes dones en el seu dia a dia rutinari, Clàudia Pruna pren una decisió extravagant i radical: la de continuar exercint de cuidadora i proveïdora post-mortem. Per això passa els seus darrers mesos de vida escrivint articles perquè siguin publicats després de morta, per això instrueix un lector admirador per tal que aprengui a escriure com ella (així podrà continuar fabricant i enviant articles quan ella ja no hi sigui), i per això trama un pla complicadíssim perquè l’enterrin sense que transcendeixi públicament la notícia de la seva defunció.

Una família disfuncional

A partir d’aquests materials, Moliner munta un artefacte embolicat però plausible, dens però àgil, autoconscient però viu, en què la veu narradora del lector admirador, que és qui conta la història, se solapa amb la veu de Pruna, en què les reflexions sobre el llenguatge van de la mà de les observacions sobre la societat, en què la personalitat de mascle fràgil i turmentat del lector admirador contrasta amb la personalitat resolutiva i hedonista de l’escriptora Pruna, i en què les preocupacions pel benestar de la família conviuen amb la descripció d’una vida familiar absolutament disfuncional i, fins i tot, en imparable procés de degradació: el marit abúlic i deixat, la filla joveníssima i irresponsable, els avis ja molt decrèpits... El quadre general és grotesc, i Moliner no s’està de subratllar-ho amb detalls plens de malícia (el micropenis gairebé vaginal del lector admirador, l’accident de tractor del marit mentre s’estava furgant el nas), però alhora ho compensa amb la vitalitat de la protagonista i amb gestos d’una tendresa antisentimental però fonda. La prosa elàstica i cenyida de Moliner, depurada però amb carnadura, ajuda a donar forma i expressió a una novel·la més profunda i ambiciosa del que el títol i el disseny editorial podrien fer creure.