La cançó dels cors trencats

En el moment en què la música i l’estètica indie van passar a ser cultura predominant, un grapat d’expressions artístiques van mirar d’adoptar-ne elements, encara que fos amb calçador. Alguns van arribar a punts que fregaven la vergonya, per massa tòpics, com en aquella escena de la inofensiva comèdia (500) Días juntos (Marc Webb, 2009) en què la protagonista, Zooey Deschanel, entonava uns versos de “There is a light that never goes out ” dels Smiths en un ascensor. Una picada d’ullet que cridava tot hipster viu al cinema com si fos el Flautista d’Hamelín.

Però hi ha vegades que la inclusió d’aquestes referències és clau per contextualitzar el que està passant i fan de fil musical absolutament indispensable. Per exemple amb part de la bibliografia de Nick Hornby, l’autor que probablement més mereix l’afegit de novel·la pop, gràcies a títols com l’aclamat Alta fidelitat (1995) o l’assaig en primera persona 31 songs (2003). Les cançons que ens emocionen han de ser presents als llibres amb el mateix pes amb què habiten en les nostres vides, però sempre que acompanyin els personatges i el camí que pren la història sense forçar-los. Per entendre’ns, ¿seria exactament igual l’imaginari de les primeres novel·les d’Irvine Welsh sense que tot soni a Iggy Pop? Evidentment, no.

A Esta canción me recuerda a mí, primera novel·la de Joe Pernice (havia debutat amb un assaig sobre el segon disc dels Smiths), no paren de sentir-s’hi cançons de REM, Del Shannon, Sebadoh o Todd Rundgren. Perquè el pop és el que l’autor coneix més i on es defensa millor. El nord-americà és un gran compositor de melodies lluminoses i cançons extraordinàries, peces que equiparen la seva banda, Pernice Brothers, amb els grans del gènere, a l’altura de Matthew Sweet, The Posies, Redd Kross o Teenage Fanclub, també presents en aquesta novel·la, escrita el 2009 però traduïda ara al castellà per Blackie Books.

Un moment vital difícil

Un moment vital difícil Esta canción me recuerda a mí no és, en cap cas, una autobiografia, tot i que el protagonista és músic, com Pernice. Va d’un home que ha de reestructurar una vida que semblava encarada cap a la maduresa i que emfatitza un dels mals -o de les virtuts- de la nova generació que aspira a fer-se gran: la incapacitat -i menfotisme- de créixer com ho feien els pares. Pernice descriu sense heroisme la decadència de després d’una ruptura sentimental, aquí accentuada per un protagonista (no en coneixem el nom) que se separa poques setmanes després de casar-se i que està en un moment vital absolutament destructiu.

Els paral·lelismes amb Hornby són recurrents, no som a Londres, sinó a Massachusetts, però l’autor és igual de tendre. Pernice s’entén amb la nostàlgia feridora d’Alta fidelitat treballant amb flash-backs sentimentals i viatjant a un passat d’aparença il·lusionant, però que augura un futur ben negre. Aquest és un llibre de cors trencats, de cançons que no podràs escoltar mai més perquè fan mal i d’aprendre que les recuperacions no són miraculoses, que es converteixen en una transició de camins plens de pedres on durant les primeres setmanes i mesos no pares de caure, una vegada rere l’altra.

Però a Esta canción me recuerda a mí hi ha esperança. T’ensenya que en el teu pitjor moment, quan vius sol a casa de la teva germana, que també s’acaba de divorciar, en una urbanització infecta i només tens una bicicleta atrotinada, discos dels XTC que no t’atreveixes a posar i el teu millor amic és gairebé un nadó que encara ni parla, fins i tot en aquests moments poden aparèixer motius per somriure. La redempció és possible: potser trobaràs un cor igual d’esmicolat que el teu que et faci aixecar del llit, aquesta és la lliçó d’una novel·la intel·ligent i magnètica que té la millor banda sonora del món.