Crítica literària
Crítiques02/02/2024

Caleb Azumah Nelson: l'art ens farà lliures

'Petits mons' és una oda dolorosament tendra a la comunitat d’immigrants de l’Àfrica occidental a Londres

'Petits mons' Caleb Azumah Nelson

  • Editorial Les Hores
  • Traducció d'Octavi Gil Pujol
  • 320 pàgines
  • 20,50 euros

Petits mons, de Caleb Azumah Nelson (1993), és una meditació fonda i poètica sobre els traumes intergeneracionals derivats de l’experiència de ser migrant i sobre com l’art –en aquest cas, la música, el ritme, el ball– és el llenguatge capaç de transformar una persona en un ésser lliure. L'autoficció està servida: els pares d’Azumah van emigrar d’Accra (Ghana) a Anglaterra quan eren adolescents. L’autor va créixer sempre amb un llibre, una càmera o un violí a la mà, i ha viscut al sud-est de Londres. Després de l’opera primaOpen water, en aquesta segona novel·la el protagonista, l’Stephen, també és un adolescent britànic de segona generació de pares ghanesos (l’Eric i la Joy) i també té una passió absoluta per la música. Entre l’obligació de seguir uns estudis i la fal·lera per la música, l’Stephen es troba en un atzucac existencial. 

Cargando
No hay anuncios

Petits mons també es caracteritza per ser un híbrid ric de la llengua vernacla londinenca i la ghanesa. De vegades l’Stephen es frustra per no ser capaç d’expressar-se en la seva llengua materna, com si l’idioma fos insuficient, i se sent "un visitant en el seu propi idioma", un foraster. Per aprofundir en la caracterització del personatge, l’autor fa que l’Stephen sigui un trompetista de jazz, i la descripció del poder de transcendència de la música sovint és exagerada. Això està fet expressament per tal de reflectir la sincera joventut del protagonista, quan toca fins a esgotar-se, fins que les línies divideixen qui és ell i el so que crea, el qual arriba un punt que es torna borrós. Pot ser que l’Stephen hagi perdut la fe, però creu en el ritus. Ballant amb els amics, en algun lloc del soterrani amb la bateria a punt de sonar, mentre el DJ punxa temes garage, ell és feliç. 

Amor, assassinat i trauma intergeneracional

Estructurada en tres parts i ambientada al llarg de tres estius a partir de 2010, el lector s’acara a la història de Petits mons amb un interessant canvi de registre. D’una història d’amor entre l’Stephen i l’Adeline a la primera part, passant per un seguit de factors que s’interposen (universitat, família, pretendents), a un inici de la segona amb un assassinat, el de Mark Duggan, i els disturbis del 2011. Les reflexions del narrador canvien de la poesia a la descripció de les conflagracions derivades del conflicte. El trauma intergeneracional, al seu torn, es caracteritza pel distanciament entre pares i fills, derivat de la decepció i el rebuig paterns, després dels sacrificis que comporta la migració. 

Cargando
No hay anuncios

Nelson ha escrit una oda a la comunitat d’immigrants de l’Àfrica occidental a Londres, una història d’amor i anhel juvenil sobre la majoria d’edat, i una meditació silenciosa i poderosa sobre el conflicte entre generacions. Un retrat, en definitiva, dolorosament tendre interpretat amb una exquisidesa pròpia d’algú amb una ànima molt sensible. La novel·la, a banda d’explorar els temes del creixement personal i de l’amistat, examina les repercussions inesperades de les decisions vitals i s’acompanya de la fe i l’autenticitat.

La celebració de l’amor i de l’art eleva Petits mons per damunt dels tòpics i dels estereotips. La zona de confort de Nelson són els clubs nocturns de funk de Deptford i de Peckham, freqüentats per negres a la recerca de música i de raça; i els cafès caribenys oberts fins a la matinada. També els viatges en autobús nocturn en plena canícula. A Petits mons la música és un personatge més de la novel·la: no només ajuda el lector a entendre l’Stephen i la seva vida amorosa, sinó també als seus pares i el lloc d'on venen.