Quan l’assaig esdevé narració enlluernadora

A partir d’una obra artística (no sempre una obra mestra), aquests onze assajos que Fèlix Fanés va escriure entre l’any 2000 i el 2018 serveixen per analitzar les relacions que s’estableixen entre l’obra i el seu entorn artístic i alhora cultural i visual. Parlem d’obres del segle XX. La introducció, inclosa en l’edició de Càtedra d’ Arte y cultura visual, ens permet veure com eren de diferents les visions de grans estudiosos del segle passat -com ara Theodor W. Adorno i Walter Benjamin- pel que fa a la seva consideració sobre l’art “elevat” i la cultura de masses. Tots dos, però, consideren que cada època històrica té un sistema de percepció (de visió) de l’art del tot específic. Hi participen els crítics, els artistes i la societat en general. El que pretén l’estudiós Fanés en aquest itinerari fascinant per algunes obres i autors del segle XX és fer-nos ben conscients que qualsevol teoria de la cultura (de la qual forma part la teoria de la recepció de l’obra d’art) ha d’incloure tant la cultura de masses com l’art més excels.

En el cas de l’assaig Picasso 1899, un collage antes del collage, l’autor parteix d’una obra que està al Museu Picasso de Barcelona, Home repenjat en una paret (1899) (llapis sobre paper amb il·lustració enganxada). Aquesta il·lustració enganxada -un cromo d’una vedet, Cavelle-és la que ens permet parlar d’un collage abans del collage que va crear el mateix Picasso l’any 1912, quan en va inaugurar l’existència i difusió.

L’estudiós Fanés fa aleshores un excurs extraordinari al voltant d’algunes zones alienes a la història de l’art, zones que va viure de ple el pintor malagueny. S’endinsa pel món de les arts gràfiques, de les publicacions (diaris, revistes), de la fotografia, de la publicitat, de la febre de les col·leccions de cromos (xocolates o capses de mistos) i analitza la nova “visibilitat” que tots aquests esdeveniments han provocat. I com si es tractés d’una pel·lícula de misteri, l’autor, mitjançant els seus precisos comentaris i les documentades descripcions i explicacions dels fets, ens va ensenyant com un mateix “text” -el collage (paper, pega i llenguatges diversos) i l’actualíssim digital “retallar i enganxar”- volen dir diverses coses segons el “context”.

En aquell “context” de finals del segle XIX, enmig de pràctiques sovint destinades a conrear l’oci, el que fa Picasso, tot enganxant un cromo al dibuix, vol dir una cosa: un collage abans del naixement del collage. Perquè el que farà el mateix pintor, passats uns anys, quan inventarà el collage, l’any 1912, amb l’obra Naturalesa morta amb cadira de reixeta, és fer-ho en un “context” ben diferent. Precisament en un moment en què es tracta de la reinvenció de la pintura, amb el naixement del cubisme.

Conciliar dos rivals

A l’assaig Miró circa 1917, a partir del quadre de Joan Miró Nord-Sud (1917), ens fa veure la significació del fet d’incloure dins l’esmentada pintura dos emblemes de cultures antagonistes, com eren, en plena Primera Guerra Mundial, la francesa i l’alemanya. D’una banda, la revista del poeta francès Reverdy Nord-Sud ; de l’altra, el llibre de les converses de Goethe. Adquireix, doncs, una gran dimensió política l’obra d’aquest gran artista.

Una fotografia feta a l’estudi del pintor Fernand Léger (l’hivern del 1923-1924) permet fer l’anàlisi de la seva pintura i la relació amb el cinema ( Ballet mécanique ) i el món que l’envolta, especialment els nous mecanismes i, també, els aparadors de les botigues. Tot estudiat amb gran delicadesa.

Menjant garotes, filmada per Luis Buñuel a Cadaqués l’any 1930 (mentre rodava escenes de l’ Âge d’or ) i retrobada per la germana de Dalí l’any 1988, ens permet descobrir a través del seu protagonista, el pare de Dalí, la complexa relació entre un pare, notari a Figueres, i el seu fill, el pintor Salvador Dalí.

Amb el mateix rigor documental i la brillantor narrativa segueixen els altres set assajos: Arte y propaganda. España 1936-1937 ; Dalí. El film como metáfora ; De Kooning. Mujer I ; Hamilton, Duchamp, Joyce ; Minimalismo, Pop sin imágenes ; Anunciamos (1973) ; Freud, Hitchcock, Burgin. Tots els textos estan acompanyats per una sèrie d’il·lustracions, molt acurades i que venen a tomb amb el discurs exposat.