Imma Monsó: l’aprenentatge de la Severina

Quan va baixar de l’autobús no ho va fer precisament “amb l’altivesa radiant de Grace Kelly”, tot i que alguns la van trobar refinada i tal vegada arrogant. Una veïna va dir “que semblava sortida d’un hivernacle”. I una mica d’un hivernacle o d’una bombolla sí que sortia, perquè això va ser per a ella la llar familiar, on va créixer com a filla única aïllada del soroll mundà i també d’esquena a la realitat política del país. Feia dues dècades que la Guerra Civil s’havia acabat i allà, envoltada de muntanyes, compliria vint anys. La jove mestra deixava enrere la casa de la carretera, aixecada en algun lloc imprecís de l’Empordà, i tancava amb clau i forrellat la primera etapa de la seva vida.

El poble havia estat batejat amb el nom de Dusa i l’havia escollit perquè volia veure la neu. Si el busqueu al mapa no el trobareu, perquè només existeix en la ficció. Bé, una mica sí que existeix de debò perquè s’inspira en el poble natal del pare de l’autora, Vilaller, situat a la punta nord-occidental de Catalunya, a tocar de la Vall d’Aran. La Severina vol veure i tocar la neu, però també vol conèixer gent nova i experimentar per primer cop el sentiment de pertinença. En aquell ambient on la gent es comunica amb dialecte ribagorçà, la dispesa de la Justa i la Teresa serà la seva primera llar. Més tard, s’instal·larà a la casa dels afores i desplegarà les seves ales per primer cop.

Després de la nouvelleGermanes, publicada fa tres anys –i que vaig ressenyar aquí–, Imma Monsó (Lleida, 1959) ha tornat a la novel·la ambiciosa –de llarg recorregut– amb La mestra i la Bèstia i ho ha fet amb nota, fent gala de la seva capacitat narradora. Amb aquest títol que evoca les faules ens trasllada als anys 60, aquell espai encara erm de llibertats on van convergir les aigües de la postguerra i les de l’avantsala de la Transició. Un terreny encara relliscós per a aquells que havien lluitat contra el franquisme i que no defallien, i un terreny ple de silencis per a aquells que ni lluitaven ni creien que algú lluités més enllà de quatre eixelebrats que somniaven ingènuament amb la fi del dictador de veu de flabiol. Aquesta novel·la parla d’un temps que va ser com un xoc de plaques tectòniques entre el passat i l’ambició d’un futur més oxigenat.

La mare de la Severina, la Simona, havia estudiat magisteri a Lleida en un ambient de renovació pedagògica. Per la seva banda, el pare, Román, que suposadament venia recanvis per a màquines d’escriure, amagava una ocupació infinitament més arriscada. Ara ja no hi són i la Severina està sola, estirant el fil de coses que ignora i que, ho vulgui o no, formen part del material amb què està feta: la mestra i militant comunista Pepita Úriz, la CNT, el camarada Grimau, la Columna Durruti, Facerías, el Camp de la Bota...

De mica en mica, la seva motxilla plena d’ignorància anirà alleugerint-se, en part gràcies al Simeó, el veí del poble a qui se sent lligada per una “atracció irrefutable”: “La Bèstia que apareixia era dolça i superba, meitat llop gegant i salvatge, meitat delicada cuca de llum dins d’un físic d’os”. La lectora voraç que memoritzava llibres –com ara Fahrenheit 451– i que “reclosa sola entre quatre parets i els seus llibres, se sentia plena i sencera”, la jove que la tia Júlia –barcelonina i amant de la llibertat– volia espavilar, ha crescut i ara “li semblava que mai més no en voldria saber res, d’una vida cega i indiferent a les desgràcies de món, d’una vida deslligada de la Història en majúscules”. Perquè no podem avançar si no mirem pel retrovisor de la Història.