'Si entra boira no tendré on anar'

Antoni Vidal Ferrando. Editorial Proa, 2021. 112 pàgines. 16 euros.

"Si entra boira no tendré on anar", fa un vers d’aquest llibre, en el qual, com en tants altres títols de l’autor, la mar hi pren un sever protagonisme. "Toc la mar amb la mirada / impacient dels antics navegants", deia una de les peces de Gebre als vidres (2012), un llibre que a mi em sembla superior al que presento, Si entra boira no tendré on anar d'Antoni Vidal Ferrando (Proa, 2022). "Preludi de l’onada que ens podrirà els ossos", la mar d’aquella mateixa obra arriba fins a la riba del present, i s’hi mostra amenaçadora. Gairebé apocalíptica, és una mar que no convida pas a fugir-hi, onada enllà, sinó més aviat a prevenir-se’n: "Ja fa estona que la mar té gust de cendra. Neguitosos, els peixos s’alimenten de gasoil i de vòmits de mariners borratxos".

La concessió del premi Carles Riba a un poeta sènior i tan rigorós com Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) és una excel·lent notícia. El 2008 l’extinta Edicions del Salobre va treure Allà on crema l’herba. Obra poètica (1986-2007), que permetia apreuar l’ambició de la seva tasca lírica. Considerant l’aspecte autobiogràfic de molts dels seus versos, Susanna Rafart, en el pròleg d’aquell volum, afirmava: "El poeta fa present la consciència del pas del temps referint la suma de codis que han dirigit la seva vida". I Pere Ballart, en una crítica a la premsa: "La lectura seguida d’aquesta poesia ret l’experiència extraordinària de poder contemplar una imaginació lliurada, en efecte, si més no des d’un punt de vista estilístic, a produir un perpetuum mobile". 

Cilicis, jaculatòria i altres paraules

Si entra boira no tendré on anar està format per quaranta-vuit poesies breus, sense títol, sense numeració; algunes són proses poètiques; la majoria, poesies que recorren a la polimetria. Hi ha, d’entrada, una sensació de llibertat formal que diferencia l’obra que comento d’altres títols anteriors de l’autor, les subjeccions formals dels quals eren, si més no, més aparents. Sembla clar que cal llegir el llibre com un poema únic, presentat en quaranta-vuit moments significatius. La memòria hi torna a pesar. El jo hi rememora l’"espectacle de la desolació" en què va consistir l’educació (moral, sentimental) durant la dècada dels cinquanta –un assumpte que ja havia merescut l’atenció del poeta–. Ha tornat la referència a la por, al pecat: "Mort de por, vaig aprendre a resar. / Eren oracions com esgarips, com cilicis". Cilicis, jaculatòria i un grapat de paraules més: veus que els lectors més joves probablement hauran de cercar al diccionari. "A vegades tenc pena i la mar ni em mira", diu un vers definitiu, que em sembla que resum molt bé el sentit de la nuesa que mira d’expressar l’obra.

En una de les seves millors poesies, Enterrament d’una noia a Sallagosa, Marià Manent descrivia la consternació produïda per l’acomiadament d’una jove cerdana en ple mes de juliol ("aquest silenci parla de tu"). Una poesia en prosa de Vidal Ferrando recorda un episodi similar, bé que en país marès: "Es va sentir el vertigen agut d’un clarinet i després els silencis d’una comitiva rere un taüt blanc". També passa en l’estació estival: "Vaig tenir fred i eren els darrers dies de la sega de l’ordi". En els seus nous versos, el poeta hi fa sortir cignes, eunucs, ciclops, oboès, hurís... però el llustre simbòlic de totes aquestes referències sembla molt desgastat. L’actitud moral del llibre és la de reclamar un clos segur ("¿On trobaré un recer, / on m’espera qualcú amb remeis i fiscorns?") davant la realitat més aviat poc tranquil·litzadora d’un present que no sembla preparar un futur gaire millor: "Prest no tendrem més pa / que el que ens duran els corbs". Per això, un vers com el següent: "Un dia, Rosa, tornarem a París", sembla més aviat l’expressió d’una quimera.