Anticossos contra la masculinitat tòxica i el classisme
El boca-orella va convertint en un petit fenomen el llibre 'Yeguas exhaustas' de Bibiana Collado Cabrera
'Yeguas exhaustas', de Bibiana Collado Cabrera
- Editorial Pepitas de Calabaza
- 152 pàg. / 17,90 euros
Yeguas exhaustas (Pepitas de Calabaza) no és exactament una novetat, però sí un d’aquells llibres que el boca-orella va convertint en un petit fenomen, en un exercici de memòria generacional compartida i en una font de citacions per a articles sobre feminisme, consciència de classe o la realitat sociolingüística valenciana. Perquè el relat de Bibiana Collado Cabrera (Borriana, 1985) resulta en aquest aspecte tridimensional i cada lector pot agafar-se a qualsevol dels tres nivells de lectura, que en realitat formen una sola experiència vital.
La protagonista, la Beatriz, és un transsumpte de l’autora que amb el fil conductor d’una relació tòxica, de maltractament físic i psicològic, acaba desgranant la pròpia història personal i familiar per interrogar-se tant sobre la seva condició de dona, de classe treballadora, com la doble identitat sobre la qual bascula, l’andalusa dels pares i la valenciana d’adopció. Però, més enllà de la història en si, el que fa especial aquest llibre és que obliga el lector a un exercici d’introspecció i d’alteritat, segons el punt de vista particular. En el meu cas, puc emmirallar-me en els microgestos que delaten un determinat origen social (la manera de pelar una taronja, per exemple) i unes ratlles més endavant horroritzar-me per uns comportaments masculins sobre els quals tots hem frivolitzat durant massa temps. El llibre punxa i fa mal, però forneix anticossos contra el masclisme.
Segurament per defecte professional, com a filòleg i periodista polític, el que més m’interessa és l’experiència de l’autora (som del mateix poble, però de generacions diferents) com a filla de la immigració andalusa que va arribar a Borriana els anys 60 i que es va integrar lingüísticament amb una naturalitat que avui dia seria impensable. De sobte un lector com jo, de família pobra però autòctona, es veu a l’altra banda del mirall, observat per aquells que anomenàvem els castellans, però que en realitat eren això, bàsicament andalusos i extremenys. I com la diferència, més enllà de la llengua, s’estenia a coses com els gustos musicals amb grups com Camela o, més tard, Estopa, malgrat no tenir una identitat xarnega pròpia com sí que ho han fet els immigrants que van anar a Catalunya, i que segurament tenen més consciència que anaven a un lloc amb cultura pròpia i diferenciada. (En aquest punt m’agradaria preguntar a l’autora com viu el fet que la música tradicional valenciana hagi estat arraconada en favor de l’andalusa, que, al cap i a la fi, té un estat al darrere que l’ha projectat com a identitat regional no conflictiva i sublimadora d’una certa idea d’Espanya).
L’autora no amaga el seu conflicte intern respecte al català, llengua en la qual també escriu i ensenya, i al llibre sembla voler exorcitzar els vells fantasmes i preparar-se per fer el salt també en l’idioma de la terra que l’ha vist néixer, una mica a l’estil de Rafa Lahuerta. Però el que és evident en el seu cas és que es tracta, al marge de la llengua, d’una veu literària molt potent, que fa de la seva triple condició perifèrica (dona, de classe baixa i d'origen immigrant) una combinació altament suggestiva.