El gran retorn d'un pioner de la literatura catalana al País Valencià

Amadeu Fabregat va ser, a la dècada del 70, un pioner de la literatura catalana al País Valencià. Dos títols seus són llegendaris: Carn fresca: poesia valenciana jove i la novel·la –o el que fora– Assaig d’aproximació a “Falles Folles Fetes Foc”. Amb aquestes dues càrregues de profunditat –sobretot amb la segona, que va guanyar el premi Andròmina dels Octubre–, Fabregat es va fer un nom a la València de finals del franquisme, on totes les gosadies estètiques, tots els extremismes polítics i tots els esnobismes culturals eren profusament celebrats.

Després d’una llarga carrera com a periodista, Fabregat no va continuar la senda literària. De fet, la següent fita de la seua relació amb la llengua catalana vindria donada per un episodi molt més fosc, però igualment explosiu: sent director del flamant Canal 9, va ordenar als redactors que no usaren una llista de 543 paraules considerades “massa catalanistes” [sic], com ara segell, quadre i vacances [sic sic]. Eren els anys en què el moviment anticatalanista tenia una certa puixança a la ciutat de València i el màxim responsable de la televisió autonòmica va reaccionar d’aquesta manera temperada.

Després d’aquesta etapa, Fabregat es va dedicar als seus negocis audiovisuals i no se li coneixia cap altra dèria literària pràctica. Ara, de sobte, ha tornat a l’actualitat amb una novel·la de més de cinc-centes pàgines amb aires de testament definitiu.

L’anell del nibelung és una novel·la sobre València on aquesta paraula no s’esmenta mai. El seu protagonista, Ernest Millet, és un professor de geografia física que va abandonar els anys 60 una ciutat meridional identificada com a M. I ha passat tota la seua vida laboral en una localitat del nord d’Europa.

Ja jubilat, torna a M. per assistir a la representació de les quatre parts de L’anell del nibelung, obra cimera de Wagner. La mort sobtada de tots els seus familiars directes (pares, avis, germana) a la dècada prodigiosa i una relació amorosa que l’incomoda van provocar la fugida. Ha passat més de mitja vida a l’exili, una etapa en què va descobrir Wagner, va decidir redactar un llibre sobre el gran mestre i es va obsedir fins a les últimes conseqüències amb el món delirant i fastuós de les valquíries i el Valhalla.

Clàssic, elegant i sobri

És innegable que L’anell del nibelung té una poderosa qualitat literària. Fabregat fa el do de pit, en una escriptura de tall clàssic, elegant i sòbria. Si no volia passar a la història com un autor unius libri i ser recordat literàriament només pel deliri setenter de Falles folles fetes foc ho ha aconseguit.

Tota una altra cosa és la motivació profunda del projecte. La primera vegada que Ernest Millet assisteix a la representació de la tetralogia experimenta una vivència trasbalsadora: “Aquella sensació li va aportar l’esperança que la redempció era possible, per més desmesurada que hagués estat la seva culpa”.

Efectivament, la redempció és possible. Si Fabregat va coaccionar i reprimir els seus subordinats fa més de trenta anys per fustigar i amagar l’evidència de la unitat de la llengua catalana, ara vol redimir-se escrivint una novel·lassa en català oriental, sense cap concessió als localismes que adés reclamava...

I a mi, què voleu que vos diga, em sembla tot bé. Si Jack l’Esbudellador haguera escrit una obra mestra de la literatura, la llegiria amb fruïció. Amadeu Fabregat no és un assassí: simplement va jugar en un moment donat el paper que li tocava a les ordres d’una circumstància. Ara ha forjat un anell, com Alberic, amb l’or robat del riu de les paraules. Benvingut al club de la gran literatura.