Aina Fullana

'Els dies bons'

Bromera. 256 pàgines

En una primera novel·la s’hi aboca tot, però el resultat és delicat perquè pot marcar, per a bé o per a mal, la trajectòria d’un escriptor. Als vint-i-pocs anys, la manacorina Aina Fullana Llull ha utilitzat una fórmula realista per a contar-nos la història d’una família marcada per la drogoaddicció del pare. L’autora s’hi ha plantejat un tour de force narratiu de què surt indemne. Es tractava de contar la peripècia del protagonista des de tres punts de vista: el seu pròpiament dit, el de la seua dona i el de la seua filla.

Aquest propòsit comportava uns riscos evidents, perquè havia de dotar d’una veu singularitzada cada personatge i reflectir, a través del llenguatge, el seu caràcter irreductible. Aina Fullana hi excel·leix, revelant una maduresa creativa notòria per a la seua edat. La història del pare, amb una llengua aspra i crua, ens el delata com un addicte impenitent, que entra i ix del Projecte Home sense deixar-se ajudar mai en realitat. Un tipus corretjós però sociable, avesat des d’adolescent al consum de tota mena de drogues, i que només trobarà una petita treva en el seu matrimoni. La dona, al seu torn, és un caràcter més poc expansiu, i suporta en silenci la pertorbació marital fins que recorre a la taula de salvació del divorci. I en la filla, finalment, és on recau la missió autoimposada de reconstruir la memòria familiar. Refugiada primer en una concepció massa idealitzada de l’amor i després en una espiral d’autodestrucció promíscua, només trobarà un recés i un sentit a tot plegat quan podrà fer les paus amb son pare i descobrir el poder lenitiu i transformador de la literatura.

Siga quina siga la part real –biogràfica– d’aquesta història, en el moment en què es col·loca sota el rètol “novel·la” passa a oferir-se al lector amb totes les servituds, però també els avantatges, de la ficció. Els dies bons, en realitat, pot llegir-se com una faula estupefaent sobre la impossibilitat de la redempció si no és a través de la transformació literària. La seua jove autora maneja amb gràcia el difícil equilibri entre el registre oral i el pròpiament culte i demostra una oïda excel·lent per a reproduir la varietat mallorquina col·loquial de la llengua comuna.

La moralitat d’aquesta història podria ser que patir, a la vida, no serveix de res, excepte com a al·licient per a l’experiència artística. Com a debut literari, el d’Aina Fullana és molt notori. Merescudament, el llibre va ser guardonat a València amb el Premi Alfons el Magnànim de Narrativa 2021.