El cant a la vida i la lluita per la llibertat d'Ai Weiwei
L'artista xinès publica el llibre de memòries '1000 años de alegrías y penas'
Barcelona1000 años de alegrías y penas és el vers d’un poema d’Ai Qing, el pare d'Ai Weiwei, escrit després de visitar les ruïnes d’una antiga ciutat de la Ruta de la Seda a Xinjiang. El vers i el poema continuen així: “...no queda ya ni rastro/Que los vivos vivan como mejor se pueda./¿O es que esperas que el mundo te recuerde?” Així, doncs, els esforços que fem, malgrat les penalitats, l’angoixa i els terribles contratemps que patim, queden compensats per viure. Aquestes memòries d’Ai Weiwei (Pequín, 1957) són exactament això -a banda d’un bell homenatge al reconeixement del seu pare-: un cant a la vida i a l’art i una acèrrima lluita per la llibertat.
La idea d’escriure 1000 años de alegrías y penas (Debate) sorgeix el 2011, quan la policia xinesa deté l’artista a casa seva. Weiwei desapareix durant vuitanta-un dies. Fruit d’aquest període d’aïllament forçat sent la necessitat de reflexionar sobre la relació amb el seu pare. Així doncs, la primera part del llibre està dedicada a Ai Qing, gran amic de Pablo Neruda. L’home és un personatge extraordinari, un pintor i poeta rellevant, un ideòleg d’esquerres que atribueix a la poesia i a l’art un paper central per fomentar la llibertat i modernitzar la Xina. Ai Qing veia en la revolució comunista l’oportunitat de deixar enrere el feudalisme i la possible obertura cap a la democràcia i la igualtat. Fins que va topar amb Mao i el deliri homicida de la Revolució Cultural. Aleshores el poeta va ser empresonat, desterrat als confins de la Xina, condemnat a passar misèria, fred i gana, relegat a talar arbres, a netejar la merda congelada de les latrines amb una pala a l’hivern, etcètera. I aquest va ser l’escenari de la infància d’Ai Weiwei. I com ell, de centenars de milers de persones.
La segona part del llibre és el periple vital de Weiwei i com esdevé un dels artistes internacionals més rellevants de la Xina. Amb dinou anys vol seguir el camí de la pintura i ingressa a l’Acadèmia de Cinema de Pequín, en l’especialitat d’animació, però quan condemnen el seu amic escriptor Wei Jinsheng a quinze anys de presó, viure a la Xina se li fa insuportable i abandona el país. Se’n va als EUA. La vida americana i el seu pas per Nova York, la influència de Duchamp, dels artistes americans, la vagabunderia, la fotografia, l’acolliment d’Allen Ginsberg i una deliberada autodestrucció el porten a un coneixement propi que empeny l’artista.
Multidisciplinari i compromès
El seu primer èxit són unes fotografies de manifestants colpejats per la policia en els incidents de l’East Village, portada del New York Times. Però decideix tornar a la Xina quan veu la tragèdia de la plaça de Tiananmen (1989), quan l’exèrcit xinès dispara als estudiants i es deslegitima a si mateix. I qui hi torna és un artista multidisciplinari d’una originalitat absoluta. Arquitecte, dissenyador, pintor, performancer, documentalista... Amb tot, el que fa únic Weiwei són les seves idees formidables i palpitants. Un exemple: Fairytale, la peça que exhibeix a Kassel (2007) i que consisteix en portar mil i un xinesos a Alemanya, donant així l’oportunitat als occidentals de veure l’autèntica condició social de la Xina. El seu és un art rebel, compromès i de denúncia política. “Si l’art no es pot comprometre amb la vida, aleshores no hi ha futur”. Es pot dir que Weiwei passa d’artista a activista i, per tant, a ser una figura política íntegra i molt molesta, perquè la llibertat d’expressió té un significat especial en la seva obra, n’és el valor més alt, i això suposa un xoc frontal amb un govern autòcrata que basa l’obediència en la repressió policial i la censura.
El llibre és fascinant perquè, d'una banda, narra la història política de la Xina des de dins i de forma crítica, i de l’altra, fa palès el sorprenent paral·lelisme entre la vida de Weiwei i la del seu pare, i com Mao primer, i Xi Jinping després, o el Comitè Permanent Politburó del Partit Comunista de la Xina, actuen davant la dissidència o la crítica política. És colpidor conèixer com actua la vigilància i com funcionen els interrogatoris diaris de la policia. No cal dir que els fabulosos avatars d’aquesta lluita, les accions artístiques, la crítica, la presó, la censura, etc., acaben duent els Weiwei a l’exili. I no cal dir que Europa fa els ulls grossos davant el flagrant incompliment dels drets humans. Però com bé sap l’artista (i els catalans), la llibertat neix dels actes de resistència. Una lectura inoblidable.