Còmic

L'última gran obra d'un geni del manga

El monumental 'thriller' històric 'Adolf', d'Osamu Tezuka, es publica per primer cop en català

'Adolf'

  • Osamu Tezuka
  • Planeta Cómic
  • Traducció de Marc Bernabé
  • 256 pàgines / 9,95 euros (vol. 1)

Quaranta anys separaven la publicació d’Adolf, serialitzat entre el 1983 i el 1985, dels fets que expliquen el gruix de les seves vinyetes, concentrats als voltants de la Segona Guerra Mundial. I quatre són també les dècades que ha trigat el manga d’Osamu Tezuka a ser traduït al català, una finestra temporal que permet reexaminar la nostra relació amb l’obra. El 1999, quan es va editar per primera vegada en castellà, els lectors que vinculaven el còmic japonès amb la fantasia desfermada es van sorprendre que els seus codis servissin per tractar els conflictes bèl·lics, els genocidis i el pensament totalitari. Avui, amb una mirada avesada a la lectura en sentit oriental i coneixedora del relleu que té la figura de Tezuka (de qui es va poder veure una exposició al MNAC el 2019), sabem que Adolf no és excepcional pel seu tema, sinó perquè es tracta de la darrera gran creació del principal arquitecte de la historieta nipona, mort el 1989.

Cargando
No hay anuncios

Amb tot, cal dir que Adolf ha estat acompanyat d’una aura seriosa des de la seva concepció: la sèrie va veure la llum al setmanari periodístic Shukan Bunshun, que va encarregar a Tezuka un relat que encaixés en els gustos del públic adult. L’autor d’Astro Boy i La princesa caballero no era precisament estrany als registres dramàtics i tèrbols (n’és un exemple Ayako), però en aquesta ocasió va fer ballar l’ou de la serp que va enverinar el segle XX, i va combinar els seus records d’infància d’un Japó ferit pel militarisme patriòtic amb els pols elèctric d’una trama activada per la descoberta d’uns documents que provarien que Hitler té sang jueva, i pels quals maten i moren els personatges, atrapats en un laberint emmarcat en el triangle que formen tres Adolfs: un nen jueu establert a Kobe; el seu millor amic, fill d’un dignatari nazi, i, esclar, el dictador alemany, responsable que aquesta amistat sigui esguerrada i devorada per la Història amb majúscules.

La maduresa expressiva que Tezuka va desplegar a Adolf és la d’un mestre que encara té fam de trobar nous estímuls en el seu art; una ambició que es reflecteix en les modulacions de la narració, que en els primers capítols sembla invocar el dinamisme i el suspens de les peripècies de Tintín (un eco accentuat per la professió de periodista de Sohei Toge, autèntic guia de la història) i acaba descrivint la caiguda moral del Japó durant la Guerra del Pacífic, de manera no gaire diferent de la de Pies descalzos. Una historia de Hiroshima, de Keiji Nakazawa. Aquesta mutabilitat es trasllada també a les vinyetes, tant pel festival de fesomies realistes o caricaturesques que defineixen instantàniament els personatges com per la composició de les pàgines, tensades entre el ritme de lectura ràpid que sol afavorir el manga i el detallisme documental dels escenaris, i plenes de troballes formals: només cal fixar-se en el contrast entre la reconstrucció vehement de l’infame discurs de Hitler a Nuremberg el 1936 i el patetisme amb què imagina els dies previs al seu suïcidi, gairebé prefigurant el film L’enfonsament.

Cargando
No hay anuncios

Aquesta última escena encara no la trobem en els dos volums (de cinc) publicats en català per Planeta, que tindran una periodicitat trimestral fins a completar les aproximadament 1.250 pàgines que formen el còmic. Tampoc, lògicament, els episodis finals, on es descriu l’arribada de jueus a Palestina i l’inici d’un conflicte que ara ressona amb més força que mai. Llegida avui, l’alineació amb la causa àrab d’un nazi desencantat que imagina Tezuka resulta, com a mínim, problemàtica, però també posa de manifest que Adolf és una obra viva, amb la qual cal dialogar en present.