Abandonar el teu home perquè et fa por i tornar-hi pel mateix motiu

En un llibre titulat Ninety-nine novels. The best in English since 1939 (1984), Anthony Burgess va definir aquesta novel·la, publicada per primer cop el 1958, com “la síntesi entre el que és tradicional i el que és revolucionari”. L’estructura de La campana és de tall tradicional: ben endreçada, avança en un sentit cronològic recte –tot passa durant uns quants dies–, sense posar cap obstacle al lector. Fins pot recordar l’esquema argumental d’una novel·la victoriana, per l’ambientació campestre, que sembla inspirada en un cert realisme gòtic, i la barreja d’elements dramàtics, de coloració vària, i còmics, més escadussers que els anteriors. El que resulta revolucionari és, més aviat, el tractament dels personatges, servidors d’uns temes morals que interessaven i ocupaven l’autora, també una reconeguda filòsofa (i aquí voldria aprofitar l’ocasió per recomanar la conversa d’alt voltatge, gravada per a la BBC el 1977, que Iris Murdoch va mantenir amb el pensador i divulgador Bryan Magee, sota el títol de Philosophy & literature).

La parella formada per Paul i Dora Greenfield s’aguanta amb pinces per la seva precarietat. Hi ha una diferència d’edat notable entre l’home, un estudiós madur amb propensió a la ira, i ella, una dona jove de tarannà ociós, donada a tota llei de vel·leïtats. No lliguen ni en pintura, però hi ha alguna cosa que els manté units, i que coneixem des de les dues primeres frases de la novel·la: “La Dora Greenfield va abandonar el seu home perquè li feia por. Va decidir, sis mesos després, tornar amb ell pel mateix motiu”. Val a dir que la protagonista és una cagadubtes antològica. Sí, la por és un dels assumptes d’aquesta història. I la gelosia, i uns quants més, que ara repassarem.

En Paul ha decidit anar a passar uns quants dies de recés a Imber Court: una mena de comunitat laica anglicana associada a un convent de monges benedictines de clausura, a Gloucestershire, no gaire lluny de Londres. Els seus membres resen i conreen un hort. Al convent no hi entra mai ningú, cap dona, si no és per ingressar-hi (i tampoc no en surt ningú). Aviat, però, hi entrarà una nova campana, com si es tractés d’una postulant. El símbol de la campana és molt poderós, i depèn d’una llegenda del segle XIV, que circulava pel cenobi i els voltants. Hi ha implicada una monja, que havia pecat, presumptament, de luxúria. Però el nom de la monja impura no es va arribar a saber mai, per la qual cosa el bisbe de l’hora va proferir una maledicció contra l’abadia. I va passar que la gran campana “va volar com un ocell des de la torre i va caure al llac”. A l’entorn d’aquesta campana, Iris Murdoch s’empesca una història un pèl rocambolesca, que, ja dins el terreny del símbol, es podria relacionar amb l’aflorament –anava a escriure l’exhumació– d’elements que acaben resultant molt incòmodes en una societat.

L'interessant debat sobre la sexualitat que obre la novel·la

Un dels aspectes més fascinadors de La campana és el debat sobre la sexualitat. En Michael, un dels homes forts de la congregació i propietari de la casa on s’ha instal·lat, és homosexual, i, bé que viu el seu desig d’una manera prou embridada i pudibunda, en un parell d’ocasions ha estat a punt de comprometre la seva vocació religiosa i la seva reputació. El puritanisme de l’època i de l’ambient en què es mou no deixa mai de cerclar-lo. Després de dos acostaments fallits a sengles joves, el sentiment de culpa l’ofega. En un passatge de la novel·la, en Michael, encarregat de fer el sermó de la setmana, diu –i és impossible no endevinar-hi el propòsit de la novel·lista-filòsofa–: “Cadascun de nosaltres percep un determinat grau de realitat”. En allò que, més amunt, he qualificat d’història una mica rocambolesca, hi haurà un parell de personatges que miraran de recuperar la vella campana del fons de les aigües (efectivament, n’hi ha una, al fons del llac, que ha descobert, per atzar, un d’aquests dos personatges). La lluita nocturna i clandestina per treure-la a la superfície, bé que menys agònica, recorda la que manté el pescador d’El vell i el mar, de Hemingway, amb l’immens peixot que ha capturat i que no és capaç de dur a bon port.

La campana del títol, doncs, s’erigeix en un símbol del que no pot restar en silenci: “Una gran campana no existeix per ser silenciada [...]. Tota la seva essència és clara i oberta, i si es mou és per sonar”. Murdoch és implacable: passa el seu escalpel per aquestes ments torturades pel sentiment de culpa. “El desastre no és una cosa que es percebi ràpidament”: la novel·la en dona compte, amb una gran habilitat descriptiva. M’ha semblat comparable a El mar, el mar, la seva obra mestra.