Morir és el fet més natural del món juntament amb la ventura de néixer, però es torna un incident senzillament monstruós quan la mort d’un fill precedeix la dels pares, un cas tan contranatural que desafia la lògica del temps mostrant la irremeiable cruesa de l’atzar. Un succés traumàtic i incomprensible que posa a prova qualsevol fe. Contràriament a això, l’avenç de la ciència mèdica esdevé l’esperança on s’aferren de manera absoluta els condemnats a una mort prematura. Parlo de la increïble ciència dels trasplantaments i del trasbals que suposa, emocionalment, per a tota aquella gent que s’hi troba implicada. Parlo de dolor i d’alegria. Parlo d’espera. Parlo d’un acte de generositat sense precedents. Parlo de donar el cor, els ulls, el fetge, els ronyons, etc. Qui de vosaltres està disposat a donar tots aquests òrgans si escau? Sembla que acceptar-ho fos convidar l’atzar a sorprendre’ns? Parlo de Reparar els vius, la novel·la de l’escriptora francesa Maylis de Kerangal que acaben d’editar Angle i Anagrama. Una novel·la franca, impactant, que deixa una estranya sensació entre el batec d’una reconfortant alegria i l’escruiximent íntim del dolor més gran.
Reparar els vius és la història d’un cor jove que batega, el cor d’en Simon Limbres, l’emoció que precipita inconscient, l’energia que prodiga vida, el flux i el reflux que bomben cinc litres de sang per minut en una vida constant de pulsacions, el ritme regular d’un òrgan, el múscul vital que reposa i s’excita sense parar.
Densa i poètica
Però és, de fet, la novel·la d’un cor trasplantat, un cor que abandona un cos jove de 19 anys per bategar en el d’una dona parisenca d’uns 50 anys. És la narració temporal d’aquestes 24 hores que transcorren entre la mort cerebral d’en Simon, després d’una intensa sessió de surf i de patir un greu accident de trànsit, i l’experiència d’aquesta mort traumàtica en tot un col·lectiu de personatges: familiars, veïns, pacients, metges, amics, etc. Una fascinant i meravellosa cadena de fraternitat i fragilitat humana que fa possible transfigurar l’irreversible.
No m’estranya que el periodista Bernard Pivot la considerés la millor novel·la de l’any a França, perquè Reparar el vius és una gran novel·la, sens dubte extraordinària i complexa, amb una prosa densa i poètica que provoca puntualment una emoció que ennuega i deixa el lector al caire d’una llarga, rica i permanent vacil·lació.
