Pena, culpa i reconciliació: el viatge d'una mare per acceptar el seu fill trans

BarcelonaL'Anne Marbot no havia sentit a parlar mai de la transsexualitat fins que un vespre del 2017 la seva filla Lucie li va dir que era un noi i li va demanar que l'anomenés Alex. Tot el que li va passar pel cap en aquell instant a l'Anne és difícil d'expressar amb paraules. La il·lustradora Élodie Durand (Tours, França, 1976) dibuixa una persona feta d'un garbuix de línies negres i uns immensos ulls esbatanats que s'enfonsa en un mar d'angoixa. "És culpa meva, la vaig tenir de molt jove. O potser és perquè em vaig separar del seu pare quan encara era molt petita", pensa l'Anne a la nit, incapaç de dormir. El seu viatge per assumir, entendre i acceptar la transsexualitat de l'Alex és el fil conductor de Transicions (Comanegra Còmic), una novel·la gràfica amb traducció d'Alba Coma sobre la transsexualitat vista des de la mirada d'una mare heterosexual de classe mitjana.

La història de l'Anne és real i s'ha convertit en llibre a mesura que la protagonista anava avançant en aquest camí per reconciliar-se amb el seu fill. "Quan es va posar en contacte amb mi per explicar-m'ho es trobava al principi de la història. L'Anne no trobava gaire suport per a pares i mares amb infants en procés de transició de gènere. Necessitava compartir tot el que estava experimentant i deixar-ne testimoni", relata Durand. Des del començament va tenir clar que havia de narrar la història des del punt de vista de la mare perquè era la persona amb qui compartia més intimitat, però també perquè la il·lustradora reivindica la importància de plasmar el procés que viuen els pares. "Narrar la història d’una transició des del punt de vista de qui la viu era molt més complex i no sé si em sento legitimada per fer-ho", diu Durand.

L'Anne es considera una dona de ment oberta, però quan s'enfronta a la transsexualitat de l'Alex s'adona que potser no ho és tant. "S'ha de fer un camí per entendre la identitat trans. A l'inici sent que ha perdut la seva filla, que està vivint un dol. És una sensació que apareix de forma sistemàtica en la gran majoria dels pares", assenyala Durand, que equipara el procés al que segueixen els progenitors quan un dels seus fills els diu que és homosexual. "L'Anne parla de dol perquè ha projectat una vida i unes expectatives en la seva filla. Després baixa dels núvols i s'adona que no hi ha cap renúncia ni cap pèrdua, però al principi només sent pena, angoixa i incomprensió", diu l'autora. Quan l'Anne i l'Alex estan molt allunyats l'un de l'altre, ella s'adona que ha de fer algun pas per recuperar el seu fill. "La reconciliació no arriba d’un dia per l’altre, però hi ha un canvi mental en l’Anne perquè es resisteix a perdre la seva criatura", afegeix Durand.

Posar el cursor allà on vulguis

En paral·lel a la història de l'Anne i de l'Alex, Transicions també està pensat com un manual sobre identitat de gènere que recull les indagacions i les conclusions de Durand al llarg dels mesos en què estava treballant en la història. "A la cultura europea preval la binaritat de femení i masculí, i des del naixement els òrgans reproductius han de correspondre amb un d'aquests gèneres. Hi ha una classificació inicial i una educació des de la petita infantesa, molt lligada a això. Però així es deixa de banda una part de la població", explica Durand. Al llibre ho exemplifica amb un esquema format per una línia horitzontal que va de femení a masculí i assenyala que "cadascú pot posar el seu cursor allà on vulgui o pugui". També distingeix entre expressió de gènere i identitat de gènere i reflexiona sobre la no binaritat.

"Ara cada vegada se’n parla més i els pares amb infants transsexuals tenen més suport que fa cinc anys. Però a França el debat és complex i la gent no està disposada a parlar de gènere", lamenta Durand, que espera que el llibre arribi a famílies amb infants transsexuals i també a lectors adults i adolescents disposats a qüestionar-s'ho tot. "Tothom, també les persones cisgènere i heterosexuals, hauríem d'indagar en nosaltres mateixos i en la nostra identitat –diu Durand–. Perquè una vegada ens comencem a fer preguntes sobre el gènere no podem parar".