Crítica
Llegim Còmic 14/04/2018

La memòria dels emigrats

'Nieve en los bolsillos. ALEMANIA 1963' Kim. Norma. 200 pàg. / 25 €

álvaro Pons
2 min
La memòria  dels emigrats

Tot i que molts s’entesten a oblidar-ho, als anys 60 Espanya va ser una terra d’emigrants que van trobar a Europa la feina que se’ls negava en un país famèlic que encara estava lluny de descobrir en el turisme el seu particular paradís econòmic. Amb el desarrollismo encara en gestació, el govern franquista va fomentar i facilitar que milions de persones marxessin cap a Alemanya, França o l’Amèrica Llatina buscant un sou digne per mantenir la família. Però no tot va ser tan bonic com ensenyava el No-Do: tot i que el règim publicitava -amb una eficàcia que arriba als nostres dies- el mantra que deia que aquella emigració era sempre legal, els números reals de persones que sortien del país eren molt superiors als oficials. Marxaven fugint de la repressió franquista, però també n’hi va haver molts que van passar els Pirineus sense papers, amb l’esperança de trobar qualsevol feina.

El 1963 Kim Aubert era un jove que es va decidir a imitar molts familiars i amics buscant Eldorado a Alemanya, però sense aquells preuats papers que li garantien un contracte en alguna de les potents indústries alemanyes que es nodrien de la mà d’obra immigrant. Al cap de cinc dècades i després de l’experiència de col·laborar amb Antonio Altarriba capbussant-se en la memòria del guionista i, de passada, la de tot Espanya, el dibuixant s’anima a explorar els seus propis records de joventut. Però que ningú s’esperi una simple continuació de L’art de volar (Norma, 2010) o El ala rota (Norma, 2016): Kim és un autor amb dècades d’experiència que ha afinat la perícia en la narració llarga gràcies a aquestes dues aclamades novel·les gràfiques, però té una veu i un discurs propis que es plasmen a Nieve en los bolsillos (Norma, 2018) precisament amb una primera persona que no investiga en el passat de ningú, sinó que posa en paper els seus propis records i experiències i deixa testimoni de tot el que va viure.

Ho fa sense la pressió de jutjar, només amb el plaer d’un record que el porta per les dificultats de comprensió i la bondat dels que ajudaven i acollien. No es pronuncia sobre els fets: els dibuixa com un fotògraf que capta instantànies del que ha viscut, però donant espai, en aquestes impressions de la memòria, als records dels altres, els que va trobar en el viatge i els que el van acompanyar. I així emergeix la veu d’aquells que van fugir d’una vida que no volien viure, d’aquells que van titllar de desertors perquè no volien ser militars per decret, de les dones que van patir abusos en silenci, dels que no podien fer pública la seva identitat sexual sense ser acusats de “ vagos y maleantes ”. Tots es van unint al jove Joaquín per convertir el seu relat en una remembrança coral. Compon, així, una història excepcional en qualitat, però sobretot necessària, potser avui més que mai, que posa damunt la taula de debat arguments d’un passat encara inquietantment presents cinquanta anys després.

stats