John Carlin i Oriol Malet: "La Revolució Sandinista és una de les grans decepcions de la meva vida"

BarcelonaAl còmic Bèsties, que publica Comanegra en català (traducció de Gemma Sardà) i Astiberri en castellà, la història recent de Nicaragua, una saga familiar marcada per la traïció, l’incest, l’assassinat i l’ambició desfermada dels copresidents Daniel Ortega i Rosario Murillo pren forma d’al·legoria política en mans del periodista John Carlin i el dibuixant Oriol Malet, el tàndem de Mandela i el general i de L'art de la guerra, la historieta finalista del Premi ARA 2021.

Bèsties, que protagonitzen una sèrie d'animals antropomòrfics, recorda tant La rebel·lió dels animals d’Orwell i el Macbeth de Shakespeare com els fets polítics de les últimes dècades a Nicaragua. Com sorgeix la història?

— Oriol Malet: L’origen és un article en què el John parlava de Nicaragua, però fent una cosa molt curiosa: narrant-ho en forma de guió. Venia a dir que la realitat de Nicaragua és tan bèstia que si en fessis una pel·lícula ningú se la creuria. I jo, com a narrador visual, vaig pensar: això és gairebé un guió de còmic. Va ser un article del qual es va parlar molt, tot i que no era el primer que feia de Nicaragua, i a partir d’aquí vam començar les cabòries sobre com podria ser un còmic amb aquest punt de partida.

— John Carlin: A mi em fascina Nicaragua perquè hi vaig viure en una època feliç i esperançadora, quan el sandinisme era la llum de l’esquerra internacional, a finals dels anys 70. Jo hi vaig arribar, als 80, quan regnava el desengany amb el totalitarisme de la Unió Soviètica i la Xina i existia un anhel per una esquerra més humana i lliure, fidel als principis d’igualtat i justícia social. Era jove i em vaig deixar portar per l’entusiasme de la Revolució Sandinista, i és una de les grans decepcions de la meva vida: veure com va començar, amb aquells grans ideals, i com ha acabat 40 anys després, reproduint la dictadura que havien fet caure, m’ha marcat com a periodista i m’ha fet més escèptic, més desconfiat. És una història trista però malauradament habitual, perquè també la vaig viure a Sud-àfrica quan Mandela va arribar al poder. El seu partit, el Congrés Nacional Africà, també va començar amb grans ideals i va posar fi a l’apartheid i la tirania, però ha acabat sent un govern ineficaç i absolutament corrupte amb molt poc interès pel benestar de la gent.

És sabut que el John va conèixer Mandela personalment quan treballava a Sud-àfrica com a periodista. En el cas de Nicaragua, també va conèixer els personatges que inspiren Bèsties?

— J.C.: No vaig tenir tracte personal amb Daniel Ortega ni amb Rosario Murillo, la seva temible dona, que han nomenat copresidenta del país. Però vaig tractar l'assumpte a fons i vaig conèixer molta gent. De fet, em vaig casar amb una dona que estava considerada una heroïna de la revolució, i vaig fer molts amics que segueixen sent amics meus. És el millor que n'he tret. Em penedeixo d'haver-me entusiasmat per la revolució, però almenys vaig triar bé els meus amics sandinistes, perquè són tots persones que ara estan a l'exili i mantenen vius els seus ideals, ferotgement en contra de la deriva dictatorial de Daniel Ortega i Rosario Murillo.

La història de Bèsties és molt propera a la de Murillo i Ortega, els actuals copresidents de Nicaragua. Al mateix temps, no hi ha una sola referència explícita a Nicaragua al còmic. Per què?

— O.M.: La influència de George Orwell és bàsica. A La rebel·lió dels animals no hi ha cap referència explícita, però històricament tothom sabia des del moment que la va escriure que es referia a la Unió Soviètica. Però, i Orwell també n'era conscient, es pot referir a moltes altres realitats. I això era el que buscàvem, i va ser un repte. De fet, no hi ha ni tan sols noms de cap personatge, volíem aconseguir la màxima universalització perquè el lector no necessités conèixer la realitat de Nicaragua per entendre la història, però alhora que el lector que la coneix pugui identificar-la. És un triple salt mortal una mica agosarat, però creiem que és el que fa interessant el llibre.

— J.C.: Ho vam debatre molt. Durant tot el procés, fins al final. De fet, al principi hi vam posar els noms i el mapa de Nicaragua, però al final els vam treure.

— O.M.: Una cosa molt positiva del John és... Jo he treballat amb periodistes del seu nivell que si els volies tocar una coma pràcticament s'acabava la relació. En canvi, amb ell passa el contrari. Ell em deia: “Jo n'estic seguríssim, però ho estàs tu? Si no, mira de convence'm, perquè jo podria estar equivocat”. I això no ho té tothom. De fet, sempre penso: “¿És possible que li estigui corregint una cosa al Carlin?” Però si ho faig és perquè som dues persones segures de nosaltres mateixes, que es respecten molt i amb poc ego, o l'ego necessari.

— J.C.: Es tracta de subordinar-ho tot al fet que el resultat sigui el millor possible i no deixar que collonades personals o la vanitat obstaculitzin l'objectiu.

És curiós que tant Daniel Ortega com Mandela són líders que havien passat per la presó per haver-se enfrontat a l'establishment del seu país. I potser una de les grans diferències entre els dos és que Mandela surt de la presó amb ganes de perdonar i recosir el país, i Ortega amb rancúnia i ganes de venjança.

— J.C.: Mandela va sortir de la presó i en la primera roda de premsa va dir que estar presoner li havia anat molt bé perquè l'havia ajudat a reflexionar sobre la vida i aprendre els límits del que és possible, una lliçó molt important per a un polític. Lamentava, esclar, el patiment que havia suposat per a la seva família, però deia que, personalment, havia tingut els seus punts positius. Ortega, en canvi, sí que sentia rancúnia per l'experiència de la presó. Però el seu problema no va ser aquest, sinó el més clàssic: després d'un temps al poder, l'ésser humà es corromp. Tant se val que sigui de Junts, d'ERC, del PSOE... És absolutament humà, i no importa d'on siguis.

Quan vam parlar del vostre còmic anterior, Mandela i el general, ja dèieu que, en el fons, el general d'extrema dreta era un personatge més interessant i complex que Mandela. Aquí passa el mateix amb Rosario Murillo, un personatge increïble, més que Ortega i tot, perquè acaba fent costat a l'abusador de la seva pròpia filla.

— J.C.: Sí, ella és el personatge veritablement fascinant, que fa un pacte amb el diable i traeix la seva filla a canvi del poder i els diners. És una història molt bèstia, com una tragèdia grega.

— O.M.: Gent del meu entorn que sap que hi ha hipèrboles i exageracions en el còmic em preguntaven si això de la filla va passar de veritat. I així és: a YouTube pots trobar la roda de premsa en què explica al país que el seu padrastre, Daniel Ortega, havia abusat d'ella durant molt temps.

— J.C.: Rosario Murillo és un cas extrem. Una vegada has comès una traïció tan gran contra la teva filla, perds la pietat cap als altres i tens via lliure per matar. El 2018 es va produir un alçament estudiantil contra el govern i la policia va assassinar prop de 400 persones, la majoria joves. Un grau de repressió que no s'havia vist mai amb el dictador Somoza. I tothom coincideix a dir que va ser Rosario, la dona del president, que ho va ordenar. Parlem d'una Lady Macbeth, que és una de les dones més malvades de la literatura universal, tot i que això és injust amb Lady Macbeth, perquè Rosario és molt pitjor.

Seria possible publicar avui dia Bèsties a Nicaragua?

— J.C.: Si fem un llibre similar sobre Corea del Nord, es publicaria a Corea del Nord? No, rotundament no. És un llibre que potser circularà de manera clandestina, i és possible que si enxampen algú amb aquest llibre vagi a la presó. A Nicaragua no hi ha llibertat de premsa. Un bon amic meu, un gran periodista, era director del diari de la Revolució Sandinista, Barricada, i ara està exiliat a Costa Rica, ja no pot exercir a Nicaragua, on ja no existeix el periodisme lliure.

John, després d'haver vist fracassar tants processos revolucionaris, ¿ha perdut la confiança en la revolució com a procés de canvi?

— J.C.: Sens dubte, soc més escèptic i descregut que quan era jove i vivia a Nicaragua, però encara crec que la gent ha de mantenir els seus ideals i lluitar per ells, fins i tot quan estan condemnats al fracàs. És una qüestió de dignitat humana, de mantenir viva la flama de la moral, la noblesa i la decència. L'objectiu de tenir més igualtat i justícia social sempre el compartiré. Cal mantenir l'esperança que no tothom es corromp. I tot i que no aconseguim fer un món millor, a poc a poc avancem. El món és ara millor que quan jo vaig néixer, tant políticament com econòmicament. S'ha avançat en temes com el racisme en els últims 50 anys.

L'última gran revolució de l'esquerra és la feminista. També la veieu susceptible de corrupció?

— J.C.: No, perquè és molt més profunda i no s'ha traslladat al poder i a la presa de decisions. De fet, la revolució feminista és la gran revolució dels últims 50 anys, la que ho canvia més tot des de la Revolució Industrial, com a mínim, perquè afecta el teixit més elemental de la societat. Des de les relacions personals fins a l'ètica de la societat. Però tot i que servirà perquè les dones en conjunt guanyin més diners que fa 50 anys, no serveix com a mecanisme per enriquir-se i guanyar diners.