Per què és tan incòmode llegir l'últim còmic de Neil Gaiman?

BarcelonaHi ha sèries de còmic amb mala sort, d’altres que semblen maleïdes i després tenim Miracleman. La trajectòria editorial d’aquest personatge és un malson fascinant que, d’alguna manera, serveix com a mirall dels problemes i les disfuncions estructurals de la indústria del còmic nord-americana i britànica. N’hi ha prou amb dir que el llibre que documenta la tortuosa aventura editorial del personatge es titula Poisoned chalice. The extremely long and incredibly complex story of Marvelman (and Miracleman) [Calze verinós. L’extremadament llarga i increïblement complexa història de Marvelman (i Miracleman)]. Es va publicar el 2018, quan les batalles judicials i els conflictes d’autoria que van paralitzar la publicació de la sèrie durant més tres dècades semblaven finalment resolts; tanmateix, el que no sabia l’autor del llibre, l'irlandès Pádraig Ó Méalóid, era que el capítol més sòrdid i inesperat de la història s’acabaria escrivint el 2025, i el protagonitzaria Neil Gaiman.

Però anem a pams. El 1952, després de més d’una dècada de litigi entre les editorials National i Fawcet, un tribunal nord-americà va sentenciar que el personatge del Capità Marvel –posteriorment rebatejat com a Shazam per evitar conflictes amb l’editorial Marvel– era un plagi de Superman i la sèrie va tancar. Arran d’això, l’editorial que publicava els còmics del Capità Marvel al Regne Unit va encarregar al dibuixant anglès Mick Anglo que s'empesqués un personatge similar. Sense trencar-s'hi gaire el cap, Anglo va crear Marvelman i Young Marvelman, variacions en clau britànica del Capità Marvel i el seu soci juvenil, el Capità Marvel Jr. Les aventures setmanals en blanc i negre dels nous personatges es van convertir en un petit fenomen de vendes, fins que el 1960 el govern britànic va aixecar la prohibició d’importar còmics nord-americans i la popularitat de Marvelman va anar decaient, motiu pel qual la sèrie es va acabar cancel·lant el 1963.

Aquest hauria sigut el final del personatge si no fos perquè un dels nens que llegien la sèrie era Alan Moore (Northampton, 1953), futur guionista estrella del còmic, que el 1982 va acceptar amb entusiasme la proposta de reviure Marvelman a la revista anglesa Warrior. Moore no es va limitar a actualitzar el personatge, sinó que va introduir un concepte revolucionari: situar la figura del superheroi en el món real i explorar la tensió i la violència extrema que això generaria, però sense recórrer a convencions del gènere superheroic. La sèrie, rebatejada com a Miracleman per al mercat nord-americà –un altre cop per evitar confusions i conflictes amb Marvel–, va ser la primera pedra del corrent revisionista del gènere superheroic que culminaria el mateix Moore amb Watchmen i que posteriorment van abraçar amb més o menys fortuna innumerables còmics, però també pel·lícules (Kick-ass) i sèries televisives (The boys).

Tot i que va estar a punt d’abandonar la sèrie diverses vegades per conflictes amb l’editor de Warrior i amb l’editorial nord-americana Eclipse, Moore va completar la seva etapa a Miracleman de manera magistral i va portar la sèrie a la seva única conclusió lògica: el superheroi totpoderós s’erigia en dictador benèvol de la Terra i acabava amb totes les guerres, la fam i les injustícies. Aquesta utopia inquietant és el que es va trobar el 1988 un jove Neil Gaiman (Portchester, 1960) quan Moore va oferir-li continuar la sèrie. Un repte majúscul que el guionista de Sandman va resoldre magníficament amb un grapat d’històries que exploraven el costat fosc i les contradiccions d’un món perfecte governat per un panteó d'éssers gairebé divins.

Miracleman. The golden age [Miracleman. L'edat d'or] era el títol d’aquesta primera tongada d’episodis dibuixats per Mark Buckingham, que Gaiman volia continuar amb dos arcs argumentals més, Miracleman. The silver age [Miracleman: l’edat de plata] i Miracleman. The dark age [Miracleman: l’edat obscura], a través dels quals mostrar la caiguda d’aquesta societat utòpica. Tanmateix, no ho va poder fer per culpa dels problemes financers de l’editorial Eclipse, que va fer fallida a principis dels 90. El conflicte legal que es va obrir en aquest punt és recaragolat i tortuós, amb moltes versions i tombs, però el resum és que Gaiman va litigar durant dues dècades amb el dibuixant Todd McFarlane, que el 1996 havia adquirit en subhasta les marques i propietats intel·lectuals d’Eclipse, i amb qui Gaiman ja tenia un litigi en marxa per tres personatges que el guionista havia creat a la sèrie Spawn el 1993.

Un miracle inesperat

La resolució del conflicte va arribar de la manera més inesperada quan el 2013 es va saber que, després de tot, la propietat intel·lectual de Miracleman no havia sigut mai de Gaiman ni de Moore ni, per descomptat, de McFarlane, i tampoc d’Eclipse o de l’editor de Warrior, sinó del dibuixant Mick Anglo, que encara era viu. Marvel va adquirir-ne els drets i va anunciar la primera reedició completa de la sèrie en més de dues dècades –però sense incloure enlloc el nom d’Alan Moore, que no vol saber res de Miracleman– i el retorn de Gaiman i Buckingham per tancar la història que havien deixat inacabada el 1993. Una notícia bomba, sobretot per l’estatus de culte que havien assolit tant Miracleman com Gaiman, considerat un geni de la fantasia moderna i perseguit per totes les plataformes, deleroses d’adaptar a la pantalla les seves històries.

Tanmateix, l’arribada a les llibreries de Miracleman. La edad de plata, publicat a casa nostra per Panini en castellà el maig passat, no va ser l’esdeveniment que es preveia. Tampoc als Estats Units, on els sis episodis es van publicar primer en format grapes i finalment recopilats en un llibre. Ni vendes estratosfèriques ni crítiques entusiastes, tot i els elogis generals per al dibuix elegant i preciosista de Buckingham. Cal dir que no és un mal còmic de superherois ni una continuació decebedora de la saga de Miracleman. Tot el contrari: en la utopia creada per Moore, Gaiman reintrodueix Young Miracleman, personatge de l’etapa original de Mick Anglo que és afegit al panteó superheroic de Miracleman i convertit en una divinitat adorada per les masses mentre ell mira d’adaptar-se a aquest món estrany i d'assumir que les innocents aventures en quadricromia que recorda no van existir mai.

Però la veritable commoció té lloc quan el seu vell amic Miracleman decideix aplicar una suposada teràpia de xoc psicològica i, sense demanar permís, li fa un petó inequívocament sexual a Young Miracleman, una agressió que provoca en el desconcertat jove una explosió defensiva de ràbia i violència. Tot i que inesperat, el gir és coherent amb l’ADN de la sèrie, que en l’etapa d’Alan Moore ja va mostrar amb un realisme inèdit en els còmics de superherois la violació d'un personatge, l'adolescent Johnny Bates. L’escena en qüestió desencadenava el retorn del seu alter ego malvat i poderós, Kid Miracleman, i desembocava en la destrucció absoluta de Londres, una massacre d’una violència i crueltat esgarrifoses.

A La edad de plata, el petó no consentit de Miracleman provoca la fugida de Young Miracleman, que inicia una recerca dels seus orígens i acaba alliberant el record reprimit dels abusos que va patir de petit a l’orfenat, on va ser violat per diversos homes. El guió de Gaiman explora amb tacte i pudor el trauma de l’abús sexual i les ferides que deixa en la víctima. Quan la noia amb superpoders que l’acompanya li pregunta si li pot fer un petó, ell respon amb una fragilitat commovedora: “Ningú m’ho havia demanat mai”.

Incòmoda i pertorbadora

El problema de La edad de plata és que aquesta trama, que és el cor de la història, resulta terriblement incòmoda i pertorbadora de llegir després de conèixer les acusacions d’abús sexual que s’han fet contra Neil Gaiman en l’últim any. Diverses dones han ofert el seu testimoni sobre pràctiques de sexe dur i sadomasoquista dutes a terme sense ple consentiment, relats que, sobretot en el cas de la jove Scarlett Pavlovich, que treballava de mainadera del fill de Gaiman, arriben a cotes de brutalitat esfereïdores. Primer van ser quatre dones, les que van acusar l’escriptor al pòdcast The Tortoise, i després el New York Magazine va parlar amb elles i amb quatre dones més, que van identificar comportaments abusius en les seves relacions amb l’escriptor, que ha negat les acusacions i ha dit que no ha practicat mai sexe no consensual amb ningú.

Gaiman s’ha presentat sempre com un activista de la causa feminista, i en la seva obra no hi falten exemples. Com ara la Wanda de Sandman, un dels primers personatges trans retratats amb respecte i dignitat en el còmicde superherois; o la importància i abundància de personatges femenins realistes i complexos en les seves obres, especialment durant l’època en què el còmic mainstream sexualitzava i estereotipava la majoria de dones. Com gestionar, doncs, la contradicció flagrant –o el cinisme pur– entre el discurs i els actes dels quals s’acusa Gaiman? ¿És possible separar l’obra de l’autoria quan el xoc entre l’una i l’altra és, en aparença, tan violent?

Arran de les acusacions, tots els projectes audiovisuals relacionats amb l’obra de Gaiman han estat cancel·lats o finalitzats abans del previst; és el cas de les sèries Good omens i Dead boys detectives i la frustrada adaptació al cinema d'El llibre del cementiri. També ha quedat tancada Sandman, que ha concentrat totes les trames restants en una intensa segona temporada final que acaba, com el còmic, amb una mort important i el seu corresponent funeral. No deixa de ser apropiat: la carrera de l’escriptor també sembla tocada de mort, fins i tot en el món del còmic. Tot i que la conclusió del Miracleman de Gaiman era un dels grans projectes de prestigi de Marvel, el responsable de l’editorial, Tom Brevoort, va declarar al febrer que no tenien previst publicar The dark age. Sembla difícil, per tant, que algun dia vegi la llum l'últim acte de la història que Neil Gaiman va començar el 1988. L’últim entrebanc en la història editorial de Miracleman, el superheroi amb els millors guionistes i la pitjor de les sorts.