'Los grandes espacios': a la recerca del camp perdut

BarcelonaL'actual explosió de neoruralisme entre urbanites fastiguejats dels ritmes de la ciutat està produint obres d'exaltació de la natura i la vida rural que poden caure en certa idealització de parc temàtic incapaç de deslligar-se de la mirada de pixapins. El millor antídot contra això seria Los grandes espacios (Impedimenta, 2021), de Catherine Meurisse, una novel·la gràfica realment extraordinària en què l'autora ens acompanya al territori sagrat de la seva infantesa: la masia mig en runes amb un jardí enorme on els seus pares van traslladar-se amb les seves dues filles i en la qual es va forjar el seu amor per la natura, la fascinació pel passat –sense nostàlgia, que és “una cosa de vells”–, el rebuig de la impostura i, sobretot, una manera de contemplar el món.

A Meurisse la coneixíem sobretot pel seu anterior còmic, el també magnífic La levedad (Impedimenta, 2016), on relatava com un desengany sentimental la va fer arribar tard a la reunió setmanal de la revista Charlie Hebdo i salvar-se pels pèls de la massacre que va acabar amb mitja redacció. Aquella era una obra de reconstrucció personal, de superació del dol i retrobament amb la sensibilitat i el gust per la bellesa gràcies al contacte amb la natura i l'art. Los grandes espacios, en canvi, és un relat de formació i aprenentatge en què els grans murs de pedra construeixen el sentit de l'espai, els esqueixos de flors el sentit del temps i els arbres acabats de plantar la capacitat per imaginar. Quan la protagonista es lamenta de no haver trobat cap tresor després d'una entusiasta recerca de relíquies enterrades, la seva germana li respon simplement “aquesta casa és el tresor”, i en la frase està resumida l'essència del llibre.

Un paradís d'arbres, literatura i llibertat

Com sol fer, Meurisse rebaixa la solemnitat dels grans temes amb un sentit de l'humor esmolat durant molts anys a Charlie Hebdo, combinant l'expressivitat caricaturesca amb l'ús puntual de dobles pàgines majestuoses. La veu adulta i la infantil es barregen amb una naturalitat que emana de la pròpia manera d'entendre la cultura de l'autora, que de petita jugava a convertir la casa en un museu, anava de vacances al Louvre i batejava com a Swann l'únic arbre centenari de la finca –i així quan la mare li preguntava on anava ella responia: “Pel cantó de Swann”–. El llibre acaba quan els murs de la infància comencen a cedir als embats de l'adolescència i el món real. Però tant és, ja és massa tard: el paradís d'arbres, literatura i llibertat que ha forjat no l'abandonarà mai.