Pep Brocal: “Encara queda molt per escriure sobre Caritat del Río"

BarcelonaEl 2020 una biografia en còmic de 14 pàgines sobre Caritat del Río va convertir Pep Brocal (Terrassa, 1967) en el primer guanyador del Premi ARA de Còmic. Uns anys després, el dibuixant reprèn i expandeix aquell projecte en forma de novel·la gràfica –publicada per Garbuix en català i castellà– per seguir indagant en els clarobscurs d'un dels personatges més misteriosos del segle XX, una espia al servei del comunisme que va manegar els fils de la història.

Què t'impulsa a convertir les 14 pàgines de Caritat del Río en 144?

— El fet mateix que en 14 pàgines vaig haver de comprimir molt la història de Caritat del Río. Les condicions del premi em van obligar a fer un exercici de síntesi interessantíssim que va ser un gran repte. I quan va venir l’editora Montserrat Terrones amb la proposta de convertir-ho en un llibre llarg, vaig pensar que allò em permetria desenvolupar-la. Ara bé, haurien pogut ser 400 pàgines, perquè l’època dona per molt: una guerra civil, una guerra mundial, la Guerra Freda, l’espionatge soviètic, el comunisme, Barcelona, Moscou, Mèxic, París... Però, al capdavall, és la història d’una dona.

I què t’atreu tant d’aquesta dona per haver-li dedicat ja dues obres?

— Que és polièdrica i evoluciona al llarg del temps. De nena, quan va entrar a les carmelites, tenia arravataments místics i volia dedicar la vida a Jesús, però això li dura poc. Quan es casa amb Pau Mercader, fill de la burgesia industrial, el que s’espera d’ella és que sigui una senyora de Sant Gervasi, una burgesa. Però és una dona rebel i el matrimoni no la fa feliç, sobretot quan el marit la ingressa en un psiquiàtric. Això serà el trencament definitiu. Però va tenir més amors, i amb un va conèixer de prop el comunisme. I quan aquest home té un accident i desapareix, la Caritat entra en una deriva autodestructiva i només el comunisme la rescata. Ella s’hi aferrarà com a un ferro roent. La seva fe, que abans era per Jesús, la va dipositar en Stalin. I per Stalin marxa al front de la Guerra Civil, però s’adona que és molt perillós i que hi ha una altra manera de lluitar pel comunisme: darrere les cortines.

Al còmic cites una frase de Dolores Ibárruri, laPasionaria, que deia que ella i la Caritat eren iguals, però que ella treballava a plena llum del dia i la Caritat es movia entre bastidors. Totes dues havien perdut un fill lluitant pel comunisme.

— Sí, és cert. La Caritat troba la seva manera de lluitar i mira d’inculcar-la al seu fill, el Ramon, que està combatent al front de Madrid. El va a buscar expressament i li diu que no exposi la seva vida, que hi ha altres maneres de lluitar per la seva vida.

Però l’acaba embolicant en una conxorxa per matar Trotski amb un piolet, que no sembla la manera més segura de lluitar pel comunisme.

— Són la gent del POUM els que la situen al darrere de l’operació, com ànima a l’ombra de la conxorxa. Però amb el temps tot això s’ha acabat explicant d’altres maneres, i la implicació directa de la Caritat en l’assassinat no està tan clara. Encara queda molt per escriure sobre aquesta dona, tindrà més recorregut en forma de novel·la, còmic... o en el món audiovisual: se’n faran pel·lícules, de Caritat del Río, perquè dona molt de joc.

La historieta del Premi ARA la vas fer durant el confinament amb la informació que tenies per casa. Què has descobert de Caritat del Río ara que l'has investigat millor?

— Que explicava de si mateixa infinitat d’exageracions per fer més gran la seva llegenda i que, al mateix temps, li permetien fer la seva feina més tranquil·la. S’havia creat un personatge i mentia fins i tot als soviètics en unes coses que deies: "I ara, per què els està mentint?" D’aquí ve el subtítol del còmic: Veritats, mitges veritats i mentides, perquè moltes coses que es donen per sabudes són mentides, i són totes coses que pengen d’un únic testimoni, que és ella mateixa.

És un repte fer una biografia d’un personatge així.

— Sí, per això el subterfugi de les mitges veritats del subtítol, que és una mena de posició a partir de la qual puc treballar. Un assaig sobre Caritat del Río com el de Gregorio Luri ha de ser mesurat, realista, però el còmic o la novel·la estan en el terreny dramàtic i m’he de prendre llicències perquè també funcioni com a narració.

La mort de Trotski a la historieta del premi era molt més brutal que a la novel·la gràfica. Per què?

— Perquè ja l’havia fet abans i per diferenciar els dos projectes. A més, resulta fàcil que el personatge de Ramon Mercader acabi robant moltes pàgines a la seva mare, i jo vull explicar la història de Caritat del Río. És inevitable abordar els fets de l’assassinat, però vaig mirar de redirigir la mirada perquè no fos tan present, i també perquè, a vegades, funciona millor si ens ho hem d’imaginar.

És curiós que a través de Caritat del Río es puguin resseguir els grans esdeveniments històrics del segle XX.

— És que Caritat del Río protagonitza la història del segle XX. Està en primera línia de l’avantguarda comunista i treballa per a Stalin, però també és una de les fundadores del PSUC i, quan esclata la Guerra Civil, la veuen amb un rifle per la Rambla, hi va estar directament implicada. També té protagonisme en la detenció del general Godet i en l’organització de les columnes que van al front d’Aragó. N’hi ha una que es va dir columna Caritat Mercader, on li cauen dues bombes a prop i en surt viva de miracle. A més, és la primera dona estrangera que rep l’orde de Lenin, de molt prestigi per als soviètics. Més enllà de l’afer Trotski, va protagonitzar moltes altres missions: a Turquia, als països escandinaus, Bèlgica, Hongria... Fins i tot a l’Espanya de Franco.

Hi va tornar després de la guerra?

— Primer ho va intentar als anys 50, i li van denegar el permís. Però el 1971 sembla que demana entrar i Arias Navarro li concedeix el permís. Tot això són informacions que s’han d’investigar més i verificar. Potser mai se sabrà del tot, però és clar que participa en la Guerra Freda. De la mateixa manera que, cap al final de la vida, comença a estar decebuda amb el comunisme.

Però el seu desencant té més a veure amb qüestions personals que amb les purgues i els exterminis en massa de Stalin.

— Sí, és un desencant interessat: està decebuda bàsicament amb el tracte que reben ella i el seu fill. Ella és, al capdavall, una revolucionària de saló, i creu que la seva tasca és importantíssima i que mereix un tractament a l’alçada. I per això li donen caviar, un pis meravellós a Moscou i, finalment, una jubilació de luxe amb una paga vitalícia a París, perquè a Moscou hi fot tant de fred que no hi pot viure. Així i tot, ella està convençuda que mereix encara més.

En el fons no va deixar de ser mai una senyora de Sant Gervasi.

— Segurament. El que passa és que també té el component anarquista que li inoculen de jove. És un personatge que arrisca molt, s’hi posa en cos i ànima. A París ja viu una època de declivi i es tanca en el cercle d'amics íntims. Es dedica a fumar, llegir novel·les policíaques i a tricotar i fer punt. Deixa de protagonitzar la història i es pregunta fins a quin punt ha servit de res tot plegat. Per què no va dedicar la vida als cavalls, que la feien tan feliç. D’un personatge de ficció sempre esperes que sigui dinàmic i evolucioni, i ella ho va ser.

Parlant d’evolució, com veus la del català en el còmic? Quan vas guanyar el Premi ARA no havies pogut publicar mai en català. Des d’aleshores has publicat dues obres en català, El llibre de les bèsties i ara Caritat del Río.

— Les dificultats encara hi són. I per als editors continua sent un risc publicar còmic en català. Però crec que ho hem de fer. Editors i autors hi hem d’apostar. I també els lectors. Hi ha una feina a fer de convicció i d’entendre que, si no és per nosaltres, això no anirà a més. Editors, autors i lectors formem un cercle, una cadena virtuosa que hem d’anar alimentant. Ho fem per militància? Sí. Ara, quina és l’alternativa? Renunciar. I aquesta no és la solució de res. Ens toca a tots, en la mesura possible, seguir insistint. És l’únic camí per provocar canvis.

Darrere l’entusiasme per les bones notícies que ha deixat el còmic en català en els últims anys, pot haver-hi també un excés de cofoisme?

— Potser sí. Als catalans sempre ens ha perdut tant el cofoisme com el derrotisme. Ni l’un ni l’altre són la solució de res. I no hi ha raons per sentir-se cofoi.

Per cert, després de Caritat del Río has publicat amb Astiberri un altre còmic, Anatomía de un esqueleto, el teu retorn a la ficció.

— És la història d’un dibuixant de còmic que torna de l’amor per recuperar la seva obra, amb molta càrrega viscuda però també amb molta fantasia.

I continua la línia transcendental d’Inframundo o Alter y Walter o la verdad invisible…?

— Té coses d’aquestes obres, perquè també és un viatge a l’altra banda i, d'alguna manera, a la recerca d’un mateix. Té un component existencialista al darrere. És difícil desempallegar-te d’alguns discursos i idees.