BarcelonaLa visita de Beto Hernandez (Oxnard, Califòrnia, 1957) al Comic Barcelona és un dels plats forts de la programació d'aquesta edició. Més de quatre dècades després de crear la revista Love and Rockets amb els seus germans Mario i Jaime, el dibuixant continua sent un dels pilars del còmic independent nord-americà. Hernandez no presenta cap novetat, però La Cúpula ha aprofitat per reeditar en una versió ampliada l'extraordinari Palomar, que recull les primeres històries de la saga Gran sopa de pena, ambientades en un poblet de l'Amèrica Central "on els homes són homes i les dones necessiten sentit de l'humor".
El seu germà em va explicar que els còmics sempre van estar presents a casa seva, que a la seva mare li agradaven i que tots els germans els llegien. Com va fer el salt de llegir a dibuixar?
— Perquè al meu germà Mario, que era quatre anys més gran que jo, li agradava dibuixar i el Jaime i jo també vam començar a fer-ho. Com que ho feia l'un, els altres també. Era natural per a nosaltres, perquè ens agradaven els còmics. I als meus pares els semblava bé, perquè així ens estàvem quiets.
I el fet d’engegar la revista Love and Rockets entre els tres germans? És un cas força singular.
— Ja feia molt temps que dibuixàvem còmics i vam començar a fer servir tinta i paper en condicions, com els professionals, però pensant només en publicar fanzins. Va ser el Mario que va decidir que faríem el nostre propi còmic, i que l’imprimiríem i el vendríem a les convencions per un dòlar. Ho vam fer i la gent ens deia "Ei, això està bé, però sembla una mica amateur. Hauríeu de fer la portada en color". I era un bon consell. Ho vam fer, sense pensar que era res especial. El vam enviar a Fantagraphics per veure si ens feien alguna ressenya, i ens van trucar de seguida i ens van dir "Volem publicar-ho". No ens ho podíem creure. I així va començar tot, es va convertir en la nostra feina. No guanyàvem molts diners, però vam aprendre a fer còmics.
L’actitud de "fes-ho tu mateix" amb els vostres còmics venia de l’ètica del punk rock, que havíeu descobert a finals dels 70?
— Va ser una col·lisió de forces entre el punk i la nostra pròpia actitud. Nosaltres ja érem uns marginats, i el punk era divertit perquè tothom es posava aquella roba i la música era sorollosa. Al Jaime era a qui li agradava més, i va començar a introduir el punk en els seus còmics. Però jo no volia repetir el mateix que feia ell, amb les noies i el punk rock, així que em vaig haver d’empescar alguna cosa completament diferent, que va ser Palomar, en què vaig abocar des d’històries de la meva infància a pel·lícules que ningú veia i coses així, i no s’assemblava a res que estigués fent ningú.
És sorprenent el grau de maduresa i complexitat de Palomar, sobretot tenint en compte que la va crear al principi de la seva carrera. D'on va sorgir aquest món tan ric?
— A partir de tot el que m’agradava. D’adolescent veia molt cinema estranger a la televisió pública. El Mario i jo ens tancàvem a la seva habitació, on tenia una televisió petita, i vèiem pel·lícules d’Ingmar Bergman com La font de la donzella (1959), que ens fascinava per la seva cruesa al parlar de la violació i coses així. També de Fellini, De Sica... Els productors de Hollywood les compraven perquè hi sortien noies en topless, i així les podien vendre als cinemes com a pel·lícules per a adults. La gent hi anava a veure pits, però acabava atrapada pels personatges, la direcció i les històries. I jo em deia "Si es pot fer tot això en una pel·lícula, per què no en un còmic?" Històries intel·ligents, però també una mica sexis.
És curiós perquè sempre li atribueixen referents literaris, sobretot el realisme màgic de Gabriel García Márquez i Cien años de soledad. Va ser realment una influència a Palomar?
— En realitat no. De fet, va ser cap a l’episodi 14 de Love and rockets que la gent va començar a dir que jo havia llegit García Márquez, però no era veritat, només sabia qui era. Llavors vaig llegir un dels seus contes i em va agradar. "Tant de bo hagués pensat una història així", vaig pensar. I després vaig llegir Cien años de soledad i em va imperssionar com era de semblant a Palomar; almenys les idees, perquè l’escriptura és molt diferent. Però llegir García Márquez em va ajudar a anar més enllà, a voler aprofundir en el món de Palomar.
Què em diu de la Luba, el personatge central de Palomar? Com va sorgir?
— De molts llocs... Hi havia una dona que vivia al nostre carrer que s’hi assemblava una mica i caminava molt tibada, com una reina. I també ve una mica de les pel·lícules italianes, en què tothom es movia de manera molt exagerada, com si fossin un dibuix animat. De fet, a tots aquells directors dels 40 i 50 com Fellini els agradaven els còmics... I Sophia Loren m’encantava perquè era sexi i alhora bona actriu.
Sempre he pensat en la Luba com una barreja entre Sophia Loren i Anna Magnani.
— Sí! Sí! Tota aquesta energia, sempre enfadada... Però, així i tot, ens agrada com és.
El tret físic més destacat de la Luba són els seus pits. Però és curiós com, tot i que tradicionalment la representació de dones amb pits grans en la cultura popular està marcada pel sexisme, en el cas de la Luba és al contrari. Va ser una decisió conscient?
— Bé, era conscient que si veus una dona amb pits grans en una pel·lícula sempre és per fer un gag, només és allà per provocar una reacció estúpida en un home. I vaig pensar "Què passaria si fem que una d’aquestes dones sigui una persona real?" Cada vegada que he conegut una dona amb un físic així m’han semblat gent maca, per què no a les pel·lícules? Ni tan sols a les serioses. I també vaig incloure tots els problemes que aquestes dones tenen amb la percepció que la gent té d’elles. En els meus còmics poso sempre tot el que no apareix als còmics americans o a les pel·lícules americanes.
Ja era conscient que acabaria passant tants anys amb la Luba, explicant la seva vida i la dels seus fills durant dècades?
— Des del principi era molt popular entre els lectors pel seu caràcter, no pels seus pits, i això em feia feliç. Però de seguida va ser com si el personatge s’escrivís a ell mateix, i ja sé que és un clixé dels escriptors, però és així, tots els personatges de Palomar s’escriuen a ells mateixos. Jo només la segueixo, venen d’una part del meu cervell de la qual no soc conscient. Així que m’ho passo tan bé que no vull deixar de fer-ho mai. Es va convertir en la meva vida, així que ho vaig seguir fent, creant nous personatges i històries per fer-ho interessant.
El seu germà també em va dir que els seus personatges tenien vida pròpia i que, de vegades, havien crescut fins a convertir-se en algú que ja no li agradava. Això li va passar amb la Maggie durant un temps. A vostè també li ha passat?
— Una mica sí, amb la Luba. Quan s’ha fet gran s’ha tornat una mica més difícil, i va arribar un punt en què no volia seguir escrivint el personatge. És com si ella volgués sortir de la història. Encara la podia dibuixar, però ja és el centre de la història, només hi surt. La Luba es va tornar desagradable i esgotadora per a mi, així que la vaig arraconar al fons de la relat i vaig crear nous personatges, sempre de la seva família, per fer avançar la història.
No ha pensat mai a matar-la?
— No. Ja vaig matar un personatge sense estar-ne segur, la Tonantzin. Però, pensant-hi, crec que era el moment. Quan mates un personatge que estimes, ressona en la història. Matar un personatge a qui has creat només per matar-lo no seria el mateix; un final impactant que no significaria res. Però que la Tonantzi no torni a aparèixer mai sí que té un pes, significa que Palomar, el poble, ha mort una mica.
També va morir la filla de la Luba, la Doralis.
— Sí, de càncer. Vaig triar un personatge que ningú s’esperava que morís. En la vida real, els amics es poden morir de càncer, són coses que passen. Li va passar al nostre editor a Fantagraphics, Kim Thompson. Va patir càncer i en quatre mesos era mort. Va ser un cop fort, no ho podia assimilar. El metge va dir que no hi havia cap motiu, que simplement havia patit un càncer. Ell era molt important per a Fantagraphics i per a Love and Rockets, i vaig voler fer una història així en els còmics.
Ha rebut ofertes per convertir Palomar en una sèrie? És un format que li escau.
— De fet, Warner Brothers està interessat en adaptar Palomar. El panorama ha canviat, sí. Fa 30 anys, quan volien adaptar Love and Rockets al cinema o la televisió, el que els interessava era la ciència-ficció i la Maggie, tot allò dels coets i els dinosaures. A Hollywood tu vols que expliquin la teva història, i que l’expliquin bé, i ells només veuen quines joguines podrien vendre. I el Jaime i jo no volem canviar les nostres històries. Si les expliquem és perquè ningú més ho fa als Estats Units, almenys en els còmics o el cinema. Així que vam acabar passant. A veure què passa ara amb Warner Bros. L’acord no està tancat, però falta poc.
Té sentit que s’adapti ara. Palomar és un còmic molt feminista, ple de dones llatines empoderades i diversitat d’orientacions sexuals. Es va avançar 40 anys a tot el que ara es porta a Hollywood.
— Sí, és cert. Potser és perquè en l’escena punk dels primers anys algunes de les bandes es prenien molt seriosament el que deien, i parlaven d’injustícia, política i coses així. És una bona estratègia: enganxes els xavals amb la música, però fas que escoltin les paraules. I vaig pensar que seria bo fer-ho també en els còmics. Pots fer còmics només per passar l’estona, però també pots aprofitar per parlar d’altres coses.
Quan parlava de Kim Thompson resulta evident que per a vostè Fantagraphics no és només una editorial, sinó una família. Fa poc es va suïcidar dels seus autors: Ed Piskor.
— La mort de l’Ed és una gran tragèdia. Ell era un lluitador, plantava cara a la gent. Però, quan Fantagraphics va dir que deixava de publicar els seus còmics, es va enfonsar. També quan Jim Rugg va dir que no tornarien a fer el pòdcast junts. L’Ed era tossut. Bona gent, però molt tossut. I no ho va poder acceptar. Va cometre un gran error. Tot el que havia de fer era esperar fins que les coses es calmessin. Podria haver anat a viure al Japó un any. Li encantava el Japó, hi anava tots els anys. En qualsevol cas, és terrible. I no es pot culpar ningú, però hi havia munt de... Ja saps, és Internet, la gent és molt cruel, i si els contestes no acaba mai. Les coses que escriu la gent són horribles, tant si estan a favor teu com en contra. És tan fàcil insultar algú a Internet... Jo no m’hi acosto mai, però l’Ed no ho podia evitar, i s'hi va quedar atrapat. Pobre paio.
Deixi’m fer-li una pregunta diferent per acabar. Sé que no fa còmic autobiogràfic, però si expliqués la història de com un noi d’Oxnard s’acaba convertint en un autor de prestigi internacional, quina seria la primera escena?
— Depèn de quina història volgués explicar. Si fos la de la meva obsessió sexual, començaria amb el moment en què, sent un nen, vaig veure Raquel Welch en aquell biquini de cuir del pòster de la pel·lícula Fa un milió d’anys (1966). Me’l vaig quedar mirant com si fos el millor que havia vist en la vida, i la meva mare em va agafar i em va cridar "Marxem d’aquí!"
I si fos la història de com es va convertir en una persona creativa?
— Possiblement començaria en una llibreria de còmics, amb la meva mare dient-nos al meu germà i a mi "Voleu un còmic?" O no, mira, tinc una història. Una de les meves grans influències va ser el primer número d'ElsQuatre Fantàstics (1961) de Stan Lee i Jack Kirby. El Mario, el meu germà gran, va tornar a casa amb el còmic. Jo era molt jove, tenia tres o quatre anys i no m’interessaven els còmics, però el vaig mirar. "D'acord, són monstres", vaig dir. I el Mario em va fer mirar la portada: "Mira, hi ha un monstre al mig, i al voltant un paio en flames, però és perquè té poders. I també una noia que es fa invisible i un paio que s’estira". I jo "Però aquí hi ha un monstre petit de color taronja". I el Mario em diu "Ell és bo". I em va semblar genial. Perquè quan ets petit aprens als contes i als dibuixos animats que els monstres fan por i són dolents. Però no. Aquell monstre era lleig i feia por, però era bo. I em va semblar una bona idea. I saps què? Jo també ho faig als meus còmics. La persona amb l’aspecte més estrany és sempre el bo.