Llegim 01/10/2016

La col·lecció ‘Diàlegs a Barcelona’ i el testimoni mut

Xavier Febrés Periodista I Escriptor
2 min

Els candidats aprofitaven les campanyes electorals per presentar un llibre escrit per ells o sobre ells, però a les envistes de les municipals del 1983 Pasqual Maragall no tenia llibre. El seu cap de premsa, Josep M. Sòria, em va preguntar si em veia capaç d’escriure, en una setmana com a màxim, un llibre de converses entre el candidat socialista i Maria Aurèlia Capmany. Es va fer en tres dinars de llarga sobretaula, una sessió fotogràfica itinerant amb la fotògrafa Pilar Aymerich, moltes hores nocturnes de transcripció i la producció diligent de Marina Gustà a Edicions Laia.

Tots dos protagonistes van declarar-se sorpresos per la tècnica de la transcripció. No era gaire literal. Millorava la sintaxi i l’ordre de les seves frases espontànies, sense fer-los dir res que no haguessin dit. Es van agradar al moment de veure’s retratats per escrit, després de les converses mantingudes amb el testimoni mut del transcriptor i el seu aparell dactilogràfic, comprat a corre-cuita pel tinent d’alcalde Joaquim de Nadal per a l’ocasió.

Aquell llibre d’urgència donaria naixença a la col·lecció Diàlegs a Barcelona, un cop instal·lada Maria Aurèlia Capmany com a regidora de Cultura. Es tractava de reproduir el mètode.

Se’n van publicar 64 volums, amb una galeria de 128 personatges que expliquen in extenso la seva trajectòria i la seva visió de la ciutat. Entre el 1993 i el 1998 la direcció i transcripció va anar a càrrec de Patrícia Gabancho. A partir d’aquella última data l’aparició es va estroncar. El regidor Carles Martí em va encarregar de recuperar-la deu anys després, amb vuit volums més editats per RBA, fins a la nova interrupció del 2011.

A Capmany no li agradava compartir el protagonisme amb el director i transcriptor de la col·lecció quan presentava cada volum, flanquejada per la parella de protagonistes que el dia de la presentació volien agrair d’alguna manera la feina que jo havia dedicat a la materialització del llibre. Montserrat Roig va ser la més mordaç. Va dir al micròfon, tot jugant amb la imatge que li atribuïen de devoradora d’homes: “Vull aprofitar per revelar avui i aquí un secret: Xavier Febrés és l’home de la meva vida”...

Al final de la frase va callar durant uns instants interminables. Es va produir entre la concurrència una suspensió de les respiracions, un silenci gèlid i petrificat, mentre Roig gaudia de l’efecte causat. Quan al cap d’uns segons l’alè retingut del públic ja no es podia aguantar més, va afegir: “És el primer home que m’ha escoltat durant tantes hores, dies seguits, sense dir res”.

stats