Novetat editorial
Actualitat03/01/2024

Veronica Raimo: "La literatura còmica escrita per dones encara no té la mateixa rellevància que la dels homes"

L'escriptora italiana, Premi Strega Giovani, publica 'Res és veritat', una novel·la carregada d'ironia sobre ella i la seva família

BarcelonaEn italià, l'última novel·la de Veronica Raimo (Roma, 1978) es titula Niente è Vero, jugant amb el doble joc entre vero –que significa veritat– i el nom de l'escriptora. És la primera vegada que Raimo fa autoficció, i des de la pàgina inicial ha volgut fer malabarismes entre allò que és real i allò que és artifici. "Aquesta idea que hi ha una sinceritat en els escriptors, que creem per descobrir-nos a nosaltres mateixos, és una gran mentida. És impossible donar una visió transparent de nosaltres mateixos. Tota escriptura és manipulació", afirma Raimo. En català, la novel·la s'ha publicat sota el títol Res és veritat de la mà d'Edicions de 1984 amb traducció de Mercè Ubach, i en castellà amb Libros del Asteroide i traducció de Carlos Gumpert. El llibre ha despertat una petita revolució a Itàlia, on ja ha seduït més de 100.000 lectors i ha guanyat el Premi Strega Giovani 2022 i el Premi Viareggio 2022.

Un dels grans valors de la novel·la és la seva veu narrativa: la protagonista, una dona a la quarantena, mira enrere i relata la seva vida amb una ironia afilada i punyent. "Volia revertir la temperatura del trauma, aproximar-m'hi fugint de la mirada victimista. La literatura còmica escrita per dones encara no té la mateixa rellevància que la dels homes, encara s'associa a feminitat i comicitat només a una sèrie de temes molt banals", diu Raimo. La protagonista, que també s'anomena Veronica, ha crescut en una família que no s'acaba de sentir pròpia i ha patit la mort del pare i un avortament. "Són temes que s'han convertit en clixés de la literatura femenina, però sempre s'han abordat des del drama. Jo me n'he volgut allunyar", explica l'autora, que abans de Res és veritat havia publicat quatre novel·les, cap de les quals està traduïda al català.

Cargando
No hay anuncios

La família italiana, una institució

A través de l'experiència pròpia, Raimo ha transformat en personatges gent del seu entorn com el seu germà –que també és escriptor, i que descriu com un noi devot i obedient que és la nineta dels ulls de tothom– i la mare, una dona extremadament controladora i patidora capaç de dir sense vergonya el primer que li passa pel cap. Tots viuen en un pis diminut on les habitacions estan separades per envans prims i la intimitat resulta inexistent. En una conversa amb la protagonista, una amiga li pregunta: "Com és que totes les novel·les italianes parlen de relacions familiars?". Encara ara, la mateixa Raimo no té una única resposta. "La família és tota una institució al país, suposo que és una qüestió de tradició i de cultura. A mi em servia de punt de vista instrumental i narratiu per parlar no només d'emancipar-se de la família, sinó de fer-ho malament", subratlla l'escriptora.

Cargando
No hay anuncios

La protagonista busca constantment fugir de la llar familiar, fins al punt que s'acaba instal·lant a Berlín amb la voluntat d'aconseguir-ho. Però no se n'acaba de sortir. "Se n'acaba allunyant, però sempre des de la mentida. En realitat no aconsegueix ser plenament lliure, perquè és impossible alliberar-se de la família", assenyala Raimo. Algunes crítiques a mitjans italians han llegit aquesta fugida en clau generacional, però l'escriptora defuig l'etiqueta: "Últimament tot és generacional. Jo només he buscat fer una història comuna sense una heroïna, amb una protagonista que pogués interpel·lar lectors amb qui comparteixo referents històrics, geogràfics i culturals".