"Totes les grans novel·les són poemes"

BarcelonaLa novel·la apocalíptica de l’any es diu 'Solenoide' (Periscopi / Impedimenta) i l’ha signat l’escriptor romanès amb més projecció internacional del moment, Mircea Cartarescu (Bucarest, 1956). Més enllà dels vincles amb el fantàstic i la ciència-ficció –que hi són– 'Solenoide' proposa una experiència de lectura total, travessant gèneres i estils, reflectint amb orgull desenes d’influències –del Barroc i el Romanticisme a l’autoficció postmoderna– a través d’una història que avança a dos temps: el present, en què el mestre d’escola que narra la història descriu els seus intents de penetrar en la quarta dimensió, i el passat, on el mateix personatge recorda la seva infantesa i adolescència a la Romania comunista.

Cartarescu va cancel·lar la visita a Barcelona, prevista per a l’última setmana d’octubre, a causa de la incertesa política, però finalment ha tornat enmig d’una expectació notable. Dilluns va omplir La Calders, on va conversar amb Francesc Serés. L’endemà ens va rebre a la llibreria, amb cara d’haver passat una nit moguda i enganxat a un petit radiador perquè tenia fred.

‘Solenoide’ va ser publicada en romanès el 2015. Com el va deixar físicament i anímicament posar punt final a les gairebé 1.000 pàgines del volum?

Acabo tots els meus llibres amb els ulls plens de llàgrimes. Són com un divorci o la mort d’algú estimat. Durant un temps no torno a escriure perquè tinc la sensació que no em trobo a mi mateix, i normalment per això intento fer alguna cosa més simple o fàcil. Sempre he admirat l’estratègia com a autor de Thomas Mann. Ell sap alternar llibres grans i importants amb altres de més petits, irònics i senzills. Durant el temps que vaig escriure la meva novel·la més important, la trilogia ‘Encegador’ [publicada entre 1996 i 2007] vaig fer tres llibres més, ‘Per què ens estimem les dones’, ‘Las bellas extranjeras’ i un llibre per a nens, ‘Enciclopèdia de les fades’. Aquesta és la meva manera de descansar després d’una feina extenuant.

I ara, encara descansa?

He descansat bastant durant un any i mig però des de fa dos mesos he començat un d’aquests llibres petits, cosa que no vol dir que sigui un llibre dolent.

Quan es va publicar ‘El ojo castaño de nuestro amor’ en romanès el 2012 reunia una sèrie de textos de caire autobiogràfic i assagístic que dedicava a un germà bessó mort. A la pàgina 100 de ‘Solenoide’ tornem a trobar la història del bessó mort, que ja ha aparegut en altres textos seus.

El bessó mort és el tema més important de la meva obra i el que més he treballat. És una obsessió que m’ha perseguit tota la vida. El lloc on els bessons apareixen més és a la trilogia ‘Encegador’. Allà hi explico la història real.

Vostè va tenir un bessó?

Sí. I malauradament va morir quan tenia un any i mig en unes condicions que encara ara no s’han aclarit mai. Sempre he sentit la seva absència com una de les presències més poderoses de la meva vida. De vegades em sento com una persona que es mira al mirall i no veu ningú.

Quan llegim ‘Solenoide’ ens trobem amb un personatge que ha decidit renunciar a ser escriptor per viure una vida més plena. Sent escriptor, vostè sent que ha renunciat a viure res?

El personatge principal de ‘Solenoide’ no té nom, i això és intencionat. Aquí el problema és un altre, el de la biografia alternativa. Fins als 21 anys, la biografia del meu personatge coincideix amb la biografia real, però hi ha un moment molt precís en què aquestes dues biografies comencen a divergir. He comparat aquesta situació amb la del gat de Schrödinger: no pots discernir si el gat és viu o mort dins de la capsa sense obrir-la. Hi ha una altra variant a aquesta teoria, mitjançant la qual no només el gat canvia quan s’obre la capsa, sinó que tot el món es parteix en dos: un en el qual el gat és viu, i un altre en el qual és mort. Aquests dos mons es separen cada vegada més l’un de l’altre. Això és el que tenia al cap quan pensava en una alternativa biogràfica per al meu personatge. Com que ell és diferent de mi, coneixem un món fantàstic que es correspon als meus arquetips interiors.

Aquesta excursió al fantàstic de vegades està empeltada d’elements gairebé de ciència-ficció, però en altres ocasions diria que hi ha una voluntat de recuperar alguns aspectes del Romanticisme i de la novel·la gòtica. Hi està d’acord?

Em considero un autor neoromàntic. Em va influir terriblement el Romanticisme alemany a través d’un escriptor romanès, Mihai Eminescu [1850-1889], per a qui el motiu del doble era essencial. El Romanticisme alemany va ser molt poderós en la nostra cultura, i considero que va ser un dels creadors del surrealisme, que va acabar derivant més endavant en el realisme màgic. Tot ve del Romanticisme. Si llegeixes l’obra de Cortázar hi trobaràs un romàntic. Jo també segueixo molt les estructures del Romanticisme, no només per la part literària, també la pictòrica. Una de les grans influències de ‘Solenoide’ són els quadres de Caspar David Friedrich, que pintava moltes ruïnes. També els contes d’E.T.A. Hoffmann.

Amb Hoffmann comparteix aquesta visió terrible de l’existència que fa que el lector sempre estigui a l’aguait: poden passar coses espantoses, i de fet ens encaminem cap allà.

Mai no escric amb un pla preestablert, sinó amb un pressentiment de la forma. El llibre evoluciona mentre treballo. Quan vaig començar a treballar en ‘Solenoide’ em va semblar que escrivia un altre llibre que es diria ‘Les meves anomalies’: havia de ser una mena de poema que consignés les estranyeses de la meva vida, sobretot les nocturnes. Quan vaig arribar a la pàgina 200 em vaig adonar que no volia fer això, sinó que el llibre tenia moltes més possibilitats. A poc a poc vaig començar a intuir què era ‘Solenoide’. De manera intuïtiva vaig començar a entreveure un motor narratiu...

Que és d’una complexitat important.

Em sembla la meva millor construcció narrativa i me’n sento molt orgullós. Hi ha una novel·la de joventut, ‘REM’ [inclosa en castellà a ‘Nostalgia’, 2012] que fins a ‘Solenoide’ havia considerat el llibre en prosa més ben escrit de la meva producció. El motor de ‘Solenoide’ és extremament complex i està construït a diversos nivells: hi ha un rerefons realista, un nivell oníric i visionari, i un de metafísic i teològic. He intentat abastar tots aquests mons en un sol llibre creant un arc molt ample entre els dos sentits de la paraula 'escatologia'.

El món oníric neix a partir del personatge -forma part de la seva interioritat-, però el metafísic i teològic té a veure amb l’exterior. A ‘Solenoide’ hi ha visitants d’altres realitats. I hi ha una secta que combat el dolor del món, els piquetistes.

El tema central d’aquesta novel·la és el mal. D’on ve, el mal? El món de ‘Solenoide’ es dibuixa espantós, sense salvació ni esperança. Hi ha éssers que existeixen en la infrarealitat i que al llibre són els àcars -viuen sense una consciència d’un món superior, perquè ni tan sols el podrien entendre-. Nosaltres, els humans, també som incapaços d’imaginar un món superior al nostre. El missatger que els visitants envien al nostre món fracassa, així que cap a la meitat del llibre no hi ha cap esperança, és com l’infern de Dante.

Però encara queda la meitat del trajecte.

És el Purgatori i el Paradís, seguint amb l’exemple de Dante. Quan el narrador del llibre descobreix la quarta dimensió i la possibilitat d’evadir-se de la realitat troba una alternativa al que ha viscut fins llavors. Per al narrador, la deessa del mal pot ser reconduïda cap al bé, i finalment té la possibilitat de redimir-se tot sol. Al final, aquella porta pintada al mur se li obre. La meva gran sorpresa va ser que el personatge llavors ja no volia marxar. Va prendre la iniciativa contra els meus desitjos i va decidir quedar-se al món... encara que hagués de morir juntament amb aquest món.

L’apocalipsi que temíem s’acaba complint, al final?

La salvació del personatge ve en el moment en què descobreix la solidaritat humana i l’amor. No esperava el final del llibre que els lectors trobaran. Jo hauria volgut explicar un món que fos percebut com una presó, però no me’n vaig sortir.

El primer amor que sent el seu personatge quan és un nen no té a veure amb les nenes sinó amb els llibres.

No podria ser d’una altra manera. La substància de tots els meus llibres ve de dins meu. La meva vida va ser molt banal i no em distingia mai en res de la resta. Potser per aquest motiu vaig tenir aquesta inclinació a inventar coses que no han passat i que es repeteixen en tots els meus llibres. És un fenomen semblant al dels mitòmans, que per desig de ser algú inventen coses que no els han passat mai. Penso que això es dona en molt escriptors.

El llibre que el seu personatge destaca per sobre de tot són els ‘Diaris’ de Franz Kafka.

Hi ha molta gent que m’ha dit que el que hauria de fer és deixar de parlar de Franz Kafka. No ho faig perquè quan parlo de Kafka parlo del meu Kafka. Per a mi, Kafka és un so fonamental en la literatura, mai no ha existit ningú que tingués una visió com la seva, i quan va morir es va emportar la recepta amb ell. No hi ha autors kafkians. Tanmateix hi ha autors que creuen que l’han entès. Jo em sento molt proper a l’obra Kafka i crec que he après molt d’ell: així i tot no crec que hagi arribat al límit de les seves possibilitats. Sé una cosa: ell no va escriure res més que un sol text en la seva vida. Tot el que feia ho posava als mateixos quaderns dels ‘Diaris’. Els contes. Les novel·les. Així, el ‘Diari’ era l’única cosa que va fer.

Vostè també escriu un ‘Diari’ des de fa molts anys.

El vaig començar quan tenia 16 anys. He omplert 24 quaderns amb lletra petita, i són força gruixuts. De moment n’he publicat tres volums [recullen la producció entre l’any 1990 i el 2010]. Els meus diaris són la meva obra més important.

Paradoxalment, no es pot trobar gairebé en cap altra llengua.

A banda del romanès es pot llegir en suec.

Aquests diaris són una petita trampa, perquè gairebé ningú hi pot accedir.

A Romania són força coneguts. La gent els compra i són força llegits.

Ens canviarien molt la visió que tenim de vostè, aquests diaris, si els llegíssim al costat d’un llibre com ‘Solenoide’, que no deixa de ser el dietari d’un personatge?

Efectivament, ‘Solenoide’ és el diari d’un personatge. Els meus diaris tenen punts en comú amb els d’ell. Als meus diaris la visió que mostro de mi és molt més fosca, perquè quan hi escric els faig servir com el meu mur de les lamentacions: només escric quan em sento molt infeliç. Els diaris són l’espatlla al damunt de la qual puc plorar. També hi poso comentaris dels llibres que llegeixo, la gent que conec...

Una traducció exemplar

Antònia Escandell Tur (Eivissa, 1979) va trepitjar Romania per primer cop el 2005. “Hi vaig fer un Erasmus –explica–. Tres anys després hi vaig tornar com a lectora d’espanyol, i m’hi vaig quedar fins al 2011”. Des de la Universitat Alexandru Ioan Cuza de Iași, al nord-est del país, va descobrir “la poesia de Marin Sorescu i de Nikita Stanescu [tots dos autors han sigut traduïts al català recentment], i un novel·lista jove molt bo, T.O. Bobe”. De Cartarescu va descobrir primer la poesia, però també n’ha llegit gran part de la prosa. Tot i que la seva intenció inicial era traduir-ne “un llibre de proses breus” –i en castellà– quan Aniol Rafel de Periscopi li va proposar ocupar-se de 'Solenoide' s’hi va llançar. “Hi he estat més d’un any, però l’experiència ha sigut molt bona, és una novel·la extraordinària”, reconeix. La traducció també val molt la pena. La bona notícia és que Escandell prepara per a la tardor del 2018 la primera part de la trilogia 'Encegador'.

‘Solenoide’ comença en una banyera, un element que va apareixent de tant en tant al llibre, juntament amb els paràsits i els dentistes. D’on surten aquestes obsessions?

Malauradament tots aquests elements han tingut una presència a la meva vida. Vaig néixer als anys 50, en una Romania extremament pobra. Els meus pares eren gent senzilla i d’altra banda les condicions eren espantoses. Vaig patir malnutrició i tuberculosi. Vaig passar una temporada llarga en un sanatori. La medicina en aquells anys era molt agressiva: per qualsevol fotesa t’inflaven d’injeccions. Tot això em va traumatitzar.

Els dentistes també.

Per a mi, la consulta del dentista era una cambra de tortura. Moltes vegades en vaig fugir. Els meus pares em perseguien, m’enxampaven i m’obligaven a tornar-hi. Els dentistes van ser un altre trauma.

L’escolta també apareix a la novel·la. El protagonista la viu com a alumne i després com a mestre.

A l’escola cada dia es pegava als nens. Hi havia mètodes terribles i no es tractava només de pegar-los, hi havia altres maneres de torturar-los. A vegades, per exemple, se’ls col·locava en un racó de l’aula amb els braços en creu i els havien de tenir en aquesta posició durant tota una hora. No hi havia compassió. Tot això ho vaig viure en primera persona.

Em sap greu insistir, però... tornem als paràsits. El seu llibre a vegades sembla un tractat sobre la matèria.

Quan era nen també vaig patir paràsits. D’interns i d’externs. No era l’únic, tots els nens en patien. Fa poc parlava amb un amic espanyol que té la mateixa edat que jo i m’explicava que ell havia passat pel mateix. De polls en tenia sempre. Puces, de tant en tant. També vaig veure força xinxes. El meu pare de tant en tant desinfectava tota la casa amb una mena de bomba que escampava el verí pels insectes. Se'n deia ‘verd de París’, d'aquest insecticida. Era un verí molt poderós: de vegades els gats morien, després que polvoritzéssim amb aquesta metzina. Vivia en un món molt dur on tothom patia, però nosaltres, que érem nens, pensàvem que totes les vides eren així i miràvem de sentir-nos bé.

La novel·la transcorre durant la Romania del comunisme, però diria que ha defugit explicar els traumes col·lectius -la repressió política i social- per centrar-se en les experiències traumàtiques individuals. Intentava evitar escriure un altre llibre polític, com ha fet anteriorment?

Sí. El tercer volum de ‘Cegador’ és un gran pamflet contra l’època que vaig viure, contra la dictadura de Ceaucescu, però també contra la vida romanesa de tots els temps. Aquest llibre em va tornar d’alguna manera la joventut robada.

Parlant d’aquesta intimitat, viscuda en un entorn tan hostil, es realça també la seva veu compromesa.

‘Solenoide’ transcorre als anys 80, la dècada més dura de la dictadura de Ceaucescu, però d’una manera deliberada no hi vaig voler fer cap al·lusió. Molt poc sovint apareixen dades que mostrin l’època en què transcorre el llibre. Aquesta vegada el que volia era escriure un llibre universal, localitzat però sense una temàtica nacional concreta. En aquesta novel·la explico el patiment humà a un nivell metafísic.

Una metafísica que es connecta amb la quarta dimensió. La majoria d’éssers pensem en tres dimensions; d’on li va venir l’interès per la quarta? Té alguna cosa a veure amb ‘Planilàndia’, d’Edwin Abbott?

No he llegit ‘Planilàndia’, però sí que m’ha interessat la quarta dimensió. Estava força de moda a finals del segle XIX entre un grup d’escriptors britànics on hi havia Lewis Carroll, Edwin Abbott i Charles Hinton, que tenia una ment genial. Hinton va ser el creador de la teoria de la quarta dimensió, que té elements matemàtics, filosòfics i espiritistes. Des de l’inici, la quarta dimensió no era científica, sinó visionària, amb especulacions mentals que imaginaven com seria aquesta altra realitat. La quarta dimensió, per a Hinton i per a d’altres, era el món dels déus, un lloc superior a nosaltres, de la mateixa manera que nosaltres som superiors als àcars.

Com eren aquests déus?

Algú de la quarta dimensió podia veure l’interior dels nostres cossos, de les caixes fortes, i tenia uns poders il·limitats. Seria algú sobrenatural. És interessant que la principal figura geomètrica de quatre dimensions, el tesseracte o hipercub [un cub a dins d’un cub], s’ha fet servir en art, per exemple en alguns quadres de Salvador Dalí. En un d’aquests quadres Jesús està crucificat en un tesseracte.

Connecta la quarta dimensió amb la recerca en electricitat i camps magnètics de Nikola Tesla.

Tesla va ser un dels científics visionaris que em va interessar. M’han agradat aquells que han intentat portar la tecnologia a l’extrem i que, al capdavall, arriben a la mística. No es pot discernir entre una tecnologia superior i un miracle. Si un home d’avui en dia anés a parar a l’imperi asteca seria considerat un déu. Tesla va ser una criatura sorprenent, que avui en dia encara em fascina.

L’escriptor està més a prop de la mística que de la tecnologia?

L’escriptor fa servir una tecnologia que és la narració. Els bons escriptors transformen la tecnologia en mística. Aquesta mística és poesia. Totes les grans novel·les són poemes. És per això que aconsegueixen impressionar els lectors. A la gent no els meravellen ni les intrigues ni els personatges, sinó la força i la veritat que els llibres transmeten.

‘Solenoide’ és ple de descripcions poderosíssimes. "Bucarest havia aparegut de sobte, fet ja una ruïna, enderrocat, amb l’arrebossat escrostonat i el nas de les Górgones d’estuc esberlat, amb els cables elèctrics suspesos per sobre dels carrers en braçades malenconioses i una arquitectura industrial increïblement diversa". "Em va mostrant les calcetes, una per una, i les estén davant la meva cara com si em mostrés unes grans papallones tropicals sostenint-les pels extrems de les ales". Tanmateix, no em sembla un escriptor barroc, tal com s’ha dit en més d’una ocasió.

El Barroc va ser un moviment artístic força equilibrat. Va ser hereu del manierisme, que era tan racional que esdevenia embogidor. Els autors barrocs, més enllà de l’abundància de la imatgeria, pinten quadres amb una estructura de ferro. Jo no veig una distinció entre racionalisme i misticisme. Quan sobrepasses el límit de la raó arribes a la visió.

El seu personatge també és capaç de superar les constriccions de la gravetat i pot tenir relacions de parella amb una de les seves amants, tots dos suspesos a uns metres del llit.

La levitació sempre ha sigut fascinant per als humans perquè el fet de surar està ple de gràcia. Potser és el fenomen més ple de gràcia que podem experimentar. Hi ha molts autors que han escrit sobre levitació: recordo, per exemple, ‘Cien años de soledad’, de Gabriel García Márquez, o ‘El mirall’, d’Andrei Tarkovski... En l’obra de Dalí tot levita.

Vostè combina la vaporositat de la levitació amb una consciència molt clara de la fisicitat. El cos humà apareix descrit en innumerables ocasions, i de vegades fins i tot alguns edificis són comparats amb parts del cos, com aquella vegada en què compara les canonades d’una fàbrica amb les venes. ‘Solenoide’ és com un immens cos humà en què el lector queda atrapat.

La geografia de la novel·la és complicada. És abstrusa, plena de cavernes, de ruïnes i d’edificis abandonats. És una manera d’imaginar la realitat que em recorda determinats esperits de l’Europa antiga, com ara Athanasius Kircher, autor d’un text molt influent, ‘Mundus subterraneus’. A la meva novel·la el món és com una esponja, amb molts espais plens, però també amb molts espais buits.