Davide Longo: "Torí és una ciutat elegant, però amaga forces atàviques"

BarcelonaDavide Longo (Carmagnola, 1971) va arribar a la literatura gràcies a les cançons de Fabrizio de André i a la passió pel cinema. "Vaig créixer en una ciutat de 30.000 habitants sense cap llibreria –s'excusa–. Tothom treballava a la Fiat, que hi tenia una fàbrica". Instal·lat a Torí, la capital del Piemont, va debutar el 2001 amb una novel·la ambientada a Etiòpia als anys 30, Un mattino a Irgalem (2001). Tretze anys després –i amb set novel·les més publicades– l'autor i professor d'escriptura creativa a la prestigiosa Scuola Holden va decidir provar sort en un dels gèneres més populars a Itàlia, el giallo (la novel·la negra). El resultat, El caso Bramard, publicada ara en castellà a Destino, va ser l'inici d'una sèrie de llibres –ja n'han aparegut quatre– protagonitzats per Corso Bramard, un inspector de policia reconvertit en mestre d'escola en un poble al Piemont.

Què podia aportar la seva mirada a la novel·la negra?

— M'agrada escriure sobre els marges. Agafar un gènere de moda com el giallo era una manera de posar-me a prova. Era com entrar en un local molt freqüentat i col·locar-me en un lloc poc visible des d'on examinar-lo.

El protagonista és un inspector retirat després de fracassar a la dècada dels 80 perseguint un assassí de noies, Autunnale [Tardorenc]. Quan comença El caso Bramard, el criminal es torna a posar en contacte amb ell per carta.

— En Corso és un home forçat a conviure amb el drama i la tragèdia. No ha pogut capturar l'assassí, però, a més, ha perdut la dona i la filla intentant-ho. La trama comença molts anys després dels fets. Hi ha moltes novel·les negres que posen al centre un personatge torturat. Intento aportar matisos a aquest clixé.

Per exemple, aborda la proximitat del protagonista amb l'assassí.

— Quan arriba al lloc del crim, en Corso troba ecos de la bellesa que l'assassí buscava matant les víctimes. Pensem en un restaurant que exhibeix caps d'animals que han caçat a les parets. Aquell animal ha estat objecte de violència i, a més, ha estat decapitat i embalsamat per ser allà, però alguns clients ho poden arribar a trobar bonic. És un exemple de com l'horror pot arribar a produir una forma estilitzada de bellesa.

El criminal talla els dits dels peus a les víctimes i els fa dibuixos artístics amb el ganivet damunt la pell. Així i tot, no és una novel·la que es rabegi en la violència.

— En l'acte criminal s'hi reconeix alguna cosa d'excepcional. No m'agrada exhibir la violència, sinó suggerir-la. Durant els anys com a inspector de policia, en Corso buscava persones que tenien una dosi de mal a dins que s'alliberava a través del crim. En ell això és diferent, coneix els mecanismes per mantenir-lo tancat dins seu.

Després de rebre la nota de l'assassí, en Corso torna a investigar acompanyat del comissari Arcadipane.

— Tant en Corso com Arcadipane tenen una concepció del mal com una cosa natural. El mal no et pot meravellar: t'ha de fer compassiu.

Els seus mètodes no passen ni pels interrogatoris que intimiden ni per agredir els sospitosos.

— Quan es coneixen, en Corso adverteix Arcadipane que el seu mètode pot ser considerat avorrit. M'agrada la novel·la negra capaç de jugar amb la ironia.

El paisatge on transcorre l'acció és també molt important. Aquí és la ciutat de Torí i els pobles i muntanyes del voltant. ¿No té por d'atreure més turisme a la zona, dedicant-hi una sèrie de novel·les?

— De Torí m'agrada especialment que és una ciutat que no s'acaba de deixar veure pels turistes, a diferència d'altres llocs com Roma, Nàpols i Palerm. És una ciutat elegant, però amaga forces atàviques. L'element primitiu i selvàtic hi és molt present. Jo visc gairebé al centre, i a deu minuts de casa hi tinc la muntanya. Hi vaig sovint. Ho necessito. Torí encara està molt lligada a la natura, tot i el passat industrial que va tenir.

Aquestes forces atàviques de la ciutat són les que van apareixent a les seves novel·les. ¿No li fa por convocar-les?

— No. Una ciutat té una superestructura civilitzada, educada, a favor de la convivència. Els seus fonaments són, sovint, molt més primitius. La literatura és com una ciutat: rere la façana elegant i elaborada hi explores instints primitius.

¿Com ara quins?

— L'amor. La solitud. L'impuls de mort.