Theodor Kallifatides: "Potser podem aprendre alguna cosa dels nostres nets"

BarcelonaA Theodor Kallifatides (Molai, Peloponès, 1938) ja no li queden amics ni família a Grècia. "Ja no té sentit tornar-hi, tots han mort: els pares, el meu germà, els amics... No hi tinc res. Si perdo la gent, perdo el país. Si ara hi vaig, soc només un turista més. A Suècia és on tinc la gent que estimo. El meu país és la meva família". Ho diu planerament, tal com escriu. Així s'explicava aquest dilluns plujós l'autor greco-suec al CCCB, davant més de tres-centes persones.

Ho feia, a més, assajant algunes frases en castellà, idioma que ha començat a aprendre de manera autodidàctica a causa del seu èxit llibresc. Amb el català de moment no s'hi ha posat. Kallifatides és molt llegit a Suècia –tota la seva obra l'ha escrit en suec– i aquí. Més que a Grècia. En cap altre país té tants lectors. El suec és la seva llengua d'adopció i la seva llengua literària. El grec li surt per tot arreu, és una llengua seminal europea: "Te la trobes a les estrelles quan mires al cel, al mar, a la medicina, a la filosofia, en els mites". També parla anglès i francès, i es defensa en italià i en alemany. És l'europeu per antonomàsia, símbol de la unitat i la pluralitat del Vell Continent, de la tolerància que ara està en entredit.

En conversa amb Monika Zgustova, també ella mateixa poliglota i alhora catalana, espanyola i txeca, Kallifatides es declara "aterrit" pel rumb que està agafant Europa i el món. "Trump mira la immigració com un problema i vol enviar fora la gent. A Alemanya, Suècia, França, a Europa, necessitem els immigrants perquè no fem prou fills. Però en lloc d'intentar que els vinguts de fora oblidin que són estrangers, els hi imposem. Això no ho acceptaré mai. No, no i no. I jo no seré mai un estranger al país on visqui, sempre n'aprendré la llengua". Ho diu amb un somriure als llavis. Amb ell, tot sembla possible: "Que si em va costar aprendre suec? El problema no és la llengua, sinó tenir idees, coses a dir. Una llengua sempre és una aventura intel·lectual, és com entrar en un riu. I les idees em venien, com ocellets picossejant al meu cap".

L'última idea que li ha rondat fa així: un dia, una neta seva de 13 anys va anar amb dues amigues a demanar-li de convertir les golfes d'un galliner en un espai per a elles. "Què hi fareu? No hi ha internet, està fosc, no té finestres". "Estarem allà, ens mirarem i riurem", van dir. "Res més? Només riure?" "Et sembla poc?", va ser la resposta imbatible. Kallifatides va tornar al despatx, es va preparar un cafè a l'estil Kierkegaard, amb poc cafè i molt de sucre, i va pensar que al filòsof li hauria agradat fer un assaig titulat Les golfes del riure. "Potser podem aprendre alguna cosa dels nostres nets", segur que més que dels "nadons gegants" que ens governen.