A Stephen King l’amoïna que la vida s’assembli a la seva obra
Els paral·lelismes amb l’actualitat de Trump es fan presents a ‘El instituto’, que es publica aquest dijous
Nova YorkStephen King no tindria tanta força en el negoci de la literatura si la seva obra només fes por. A dins de cada història terrorífica sobre un pallasso assassí que canvia de forma, un pare homicida en un hotel embruixat o un virus mortal que extermina la població del planeta, el prolífic i incansable escriptor omple moltes pàgines amb sentiments igualment poderosos de fortalesa, altruisme i fins i tot esperança. Potser per això tants lectors s’han mantingut lleials a l’autor al llarg de més de quatre dècades. El novel·lista, que està a punt de fer 72 anys, publica aquest dijous la seva 61a novel·la, El instituto (Plaza & Janés), protagonitzada per nens que tenen habilitats sobrenaturals i són reclutats a la força per formar part d’un estudi d’una organització que, quan deixen de ser útils, els rebutja de manera brutal. Als que encasellen King com un escriptor de novel·les de terror els sorprendrà la calidesa que hi ha en un llibre aparentment ple de sang freda.
El concepte de la novel·la es remunta a fa més de 20 anys, quan King va imaginar una escola plena de nens amb habilitats extraordinàries. Quan va començar a escriure el llibre, el març del 2017, va decidir que no volia que fos un relat de terror sinó una història de resistència. En Luke, un geni de la telecinesi de 12 anys; la Kalisha, una adolescent que pot llegir la ment de les persones, i l’Avery, un canalitzador de poders de 10 anys, organitzen una rebel·lió al seu centre de detenció. “Volia escriure sobre com la gent dèbil pot tenir fortalesa”, diu King en una entrevista telefònica des de Bangor, Maine. “Cadascú de nosaltres és en una illa. Podem cridar-nos els uns als altres i unir-nos, i aleshores es forja aquest sentiment de comunitat i d’empatia. M’encanta que les històries tinguin això”, afirma l’escriptor. “Sona embafador quan dius: «Els amics milloren les coses». Però quan ho expliques en una història, la gent ho entén. Tothom vol tenir un amic perquè, bàsicament, la vida és un camí solitari”, reflexiona King.
L’escriptor reconeix que El instituto comparteix aquesta temàtica amb It, la seva novel·la del 1986 adaptada al cinema en dues parts, el 2017 i el 2019 (s’ha estrenat a casa nostra fa una setmana). Les trames d’ It i El instituto són totalment diferents, però en el fons de les dues històries hi ha un tret comú que a King li interessa cada vegada més: no generar por sinó dissipar-la. “M’interessa l’amistat -diu-. Em preocupa que hi hagi un govern amb massa poder que actua pensant que el fi justifica els mitjans. M’interessa la gent indefensa que intenta defensar-se”.
Un Stephen King més optimista
Encara pot escriure escenes macabres i corprenedores, però els amics de King diuen que han notat un canvi en els seus relats: és més optimista, més tou, més positiu... L’escriptor està una mica desencantat amb les seves històries més fosques, com Cementerio de animales (2019). Quan els directors de l’adaptació cinematogràfica estaven ideant l’última escena, fins i tot va proposar salvar el personatge que ell va matar a la novel·la original. Els cineastes van escollir un altre desenllaç.
Tot i que King sol guardar distància amb les adaptacions de la seva obra, La història de la Lisey és una excepció. King està escrivint tots els capítols per a l’adaptació televisiva produïda per J.J. Abrams i protagonitzada per Julianne Moore de la història d’amor sobre una dona que intenta recompondre la seva vida després de la mort del seu marit. Per a l’adaptació de la saga Apocalipsis, King també ha escrit un nou final amb un estil més feliç per a dos supervivents de l’Harmagedon viral. “Tenia aquest final pensat de feia anys. Sempre havis volgut saber què els va passar a l’Stu i la Frannie quan van tornar”, apunta.
Richard Chizmar, l’editor de King, veu en els nens d’El instituto l’esperit de l’autor. “Em sembla que l’Steve és un nen gran -diu-. Tens adults amb poder i després nens, que representen la bondat i la innocència, que s’uneixen per recuperar aquest poder. Em sembla que veu amb una mica més d’escepticisme els vells, però que té esperança per la joventut”, conclou. A mesura que King s’acostava al final del llibre, a mitjans de l’any passat, les coses es van complicar. El instituto va començar a assemblar-se al que estava passant a la vida real: nens que buscaven asil a la frontera, que eren separats dels seus pares per una política governamental. “El vaig escriure durant l’era de Trump i aleshores ja tenia la sensació que els dèbils i la gent a qui priven de drets estan sent marginats”, comenta l’escriptor. Hi ha informes que diuen que almenys set menors d’edat han mort en custòdia de les autoritats migratòries nord-americanes des que es va promulgar la política de separació familiar.
“Va ser terrorífic, perquè era tal com jo ho estava escrivint”, assenyala. Per a King les novel·les són un lloc per explorar la naturalesa humana, no pas els esdeveniments actuals. “Però si dius la veritat sobre el comportament de la gent, a vegades et trobes que la vida pot acabar imitant l’art. Crec que en aquest cas va anar així”, reflexiona.
Copyright The New York Times