Santiago Rusiñol, un provocador que no caduca

Barcelona“Jo em creia que els poetes portaven els cabells llargs”, diu en Quimet, un dels protagonistes d’ Els Jocs Florals de Canprosa. “Aquests són els poetes cadells”, respon el senyor Nofre, jutge de pau. “I els vells, que se’ls tallen?”, demana el primer. “I què s’han de tallar! Als vells els en cauen la meitat, i l’altra els donen a les senyores per omplir-ne els medallons. Encara no els surt un risso, ja tenen dotze pedidos”. Aquesta comèdia en un acte de Santiago Rusiñol (1861-1931) es pot veure al TNC fins a l’11 de novembre transformada en musical per Jordi Prat i Coll. Escenifica els Jocs Florals d’un petit poble català a principis del segle XX. Els presideix un “poeta veterano”, i hi apareixen bards “magres i de veu femellenca”, d’altres de grassos, “amb molta salut i veu mascla”, i fins i tot un periodista i expoeta que es considera “un pobre planeta atret per aquestes estrelles”.

A l’obra “la cosa més noble de totes, la poesia, es veu degradada en una cerimònia rutinària, basada en interessos que la menyspreen”, escriu Raül Garrigasait a El fugitiu que no se’n va (Edicions de 1984), assaig que indaga sobre un escriptor i pintor recordat a batzegades i sempre des de la parcialitat, potser perquè es tracta d’una figura polièdrica i, sobretot, incòmoda. Rusiñol es pot reivindicar des de la seva novel·lística passada de voltes -com ha fet L’Avenç amb El català de la Manxa (1914), La ‘niña gorda’ (1917) i El Josepet de Sant Celoni (1918)-, des de la mirada antropològica i costumista d’ El poble gris (1902), rescatada per Edicions de 1984 l’any 2007, des del vessant pictòric -motivant exposicions com la del Museu de la Vida Rural (2017), la del Museu de Màlaga (2014) o la reobertura del Cau Ferrat de Sitges (2014)- o a través de les representacions teatrals.

El TNC ha obert la temporada amb Els Jocs Florals de Canprosa i presentarà al desembre un monòleg teatral basat en La ‘niña gorda’. També L’Avenç, editorial que ha tingut un paper destacat en l’expansió del rusiñolisme, reuneix ara sis de les obres més irreverents de l’autor en un volum. Són Llibertat! (1901), Els Jocs Florals de Canprosa (1902), L’Hèroe (1903), El Místic (1903), El bon policia (1905) i La ‘merienda’ fraternal (1907). “Totes sis obres comparteixen, malgrat les diferències de gènere dramàtic -hi ha dos drames, tres comèdies i una farsa- uns escenaris prou vagues per ser representatius de qualsevol vila o ciutat catalana”, explica Margarida Casacuberta, una de les principals estudioses de l’autor, que signa el pròleg de l’edició. “També comparteixen la focalització d’uns personatges mediocres, d’allò que en diríem «la gent normal», personatges que reflecteixen els vicis i les virtuts -poques- d’una societat gregària, tancada, grisa, intolerant amb la diferència, immobilista, que pensa i parla amb estereotips i actua a partir d’automatismes, prejudicis i partits presos”.

La política degrada la poesia

Quan es va estrenar Els Jocs Florals de Canprosa l’enrenou va ser tan notable que Rusiñol va haver d’escriure una nota introductòria quan la peça es va editar, en què assegurava que no hi havia “el pecat antipatriòtic” que alguns hi havien “volgut veure” i sí, en canvi, el seu amor incondicional per la poesia: “L’estimo tant, la considero [...] necessària en un poble com el nostre que, afanyat d’omplir-se de xemeneies, no té temps, o ganes, o voluntat, d’enlairar-la com s’ha d’enlairar, la poesia, que em reca fins al fons de l’ànima que, en comptes de ser sagrada, en facin imitacions per portar-la a les fires i casinos”.

Rusiñol creia que el patriotisme no havia de passar per damunt del valor de les obres premiades, com denunciava que estava passant. “Criticava la politització i folklorització d’un ritual que hauria d’estar basat en qüestions estètiques”, recorda Garrigasait, que a El fugitiu que no se’n va dedica unes pàgines a analitzar la complexa posició política de l’autor: “El Modernisme s’ha descrit com un moviment que intentava convertir Catalunya en una cultura moderna. Rusiñol sempre es va mirar les idees hegemòniques de la modernitat, com ara el progrés i la igualtat, amb ironia. És per això que l’Estat és un altre dels ídols de la modernitat que l’autor vol fer caure. No hi ha cap obra en què la visió de Rusiñol sobre l’Estat sigui positiva”. Al llibre analitza L’Hèroe, Els Jocs Florals de Canprosa i L’auca del senyor Esteve, que molt abans d’arribar al teatre va ser una novel·la, publicada el 1907. “La societat està feta de senyors Esteve repetits, i el senyor Esteve autèntic té una esma natural que li permet encertar-la sempre -escriu Garrigasait-. Si pensés, s’arruïnaria en una hora”. No és un personatge nascut per qüestionar l’ordre: el seu fill, en Ramonet, amenaça de subvertir-lo perquè en comptes de seguir el negoci familiar té la pretensió de dedicar-se a l’art.

“Rusiñol era descendent d’empresaris tèxtils de Manlleu, i després de perdre el pare i la mare als 20 anys, el seu avi Jaume el volia posar al capdavant del negoci -recorda Garrigasait-. Es va casar amb Lluïsa Denís, molt enamorat d’ella, i dos mesos després del naixement de la seva filla Maria va morir l’avi i va començar a preparar la fugida”. El fugitiu que no se’n va trenca amb la imatge del bohemi que deixa plantada la família per convertir-se en artista. “Sempre va tenir present l’aspecte econòmic -diu-. Quan va marxar va donar poders a la dona perquè pogués disposar dels béns i no li faltés res, ni a ella ni a la nena. Instal·lat a París entre el 1889 i el 1895 [hi va arribar als 28 anys], Rusiñol va viure en un pis atrotinat de Montmartre, però entre tots els artistes que freqüentava era el que tenia una idea més clara dels diners”.

La trobada amb Erik Satie

Va ser a la capital francesa que Rusiñol va pintar un joveníssim Erik Satie el 1891, quan el compositor tenia 25 anys. El quadre, que actualment és a l’Arxiu Joan Maragall, va ser el desllorigador del primer dels quatre assajos que integren el llibre de Garrigasait. “En aquest text ressegueixo algunes de les semblances entre l’art de Satie, que va inventar l’estètica musical del segle XX, i el de Rusiñol -explica-. Hi ha, entre d’altres, la quietud i l’antisentimentalisme”.

L’autor ultima una nova edició del volum de prosa poètica contemplativa Oracions (1893), que publicarà Edicions de 1984 al desembre. “M’interessa tant el Rusiñol que va marxar i que buscava l’art per l’art com el que va tornar, el que es va desmorfinitzar i va refer la vida amb la dona i la filla -admet-. A partir dels 40 anys, el gran esforç artístic de l’autor va ser per connectar amb el públic”. Ho va fer amb obres accessibles i alhora valentes, addictives però també carregades d’una provocació que va acompanyar l’autor fins al final de la seva trajectòria, quan va publicar Màximes i mals pensaments (1927). El llibre acabava així: “I per fi, el que escriu un llibre de pensaments ha tingut un mal pensament d’escriure’ls, perquè tots aquests pensaments poden escriure’s a la inversa”.

Un assaig i un recull d’obres irreverents

El fugitiu que no se’n va

Garrigasait defineix Rusiñol com “una reserva d’art i literatura que espera apagada” que algú la revifi. Ell n’explora els anys de bohèmia a París, s’aproxima a les aparicions tètriques de l’Estat a les novel·les i obres de teatre de l’autor modernista i dona una imatge alternativa a les seves últimes dècades de vida.

Teatre polèmic

Després de recuperar tres de les novel·les més representatives de Rusiñol -entre les quals destaca La ‘niña gorda’ - L’Avenç aposta per reunir en un volum prologat per Margarida Casacuberta sis de les obres més càustiques de l’autor escrites entre 1901 i 1907: Llibertat!, Els Jocs Florals de Canprosa, L’Hèroe, El Místic, El bon policia i La ‘merienda’ fraternal.