"Ens vam conèixer en un avió que si s'hagués estavellat s'acabava la cultura catalana"

Barcelona"Se'm fa estrany parlar amb tu sense una copa a les mans i sense veure't creuar les cames", diu Julià Guillamon a Empar Moliner just a l'inici de la conversa que acaben de començar a l'Instagram de Biblioteques de Barcelona. És un diàleg de Sant Jordi atípic, perquè tots dos l'han de mantenir per força confinats des de casa seva. A l'habitació que ha triat Guillamon no s'hi veuen llibres –només un tros de paret blanca–; a la de Moliner es distingeix l'enciclopèdia Larousse i una prestatgeria plena de llibres "estranys" que l'autora compra "compulsivament".

"Ens vam conèixer en un avió que si s'hagués estavellat s'acabava la cultura catalana", diu Moliner. Era l'any 2004. L'avió anava cap a la fira del llibre de Guadalajara ple d'escriptors i editors. "Recordo que llegies un llibre d'Emili Vilanova i que vaig pensar que com que tu escrivies sobretot cròniques del que t'envoltava t'interessava mirar cap als fonaments de la literatura de costums en català –explica Guillamon–. Ara mateix recordo el que llegies tu però no el que llegia jo. Devia estar preparant una crítica per a La Vanguardia. Sí que em veig subratllant el llibre tota l'estona". Moliner, que acaba de publicar nou llibre de contes, És que abans no érem així (Columna, 2020), ha admès que adora "la idea d'escriure la vida quotidiana" abans d'afegir, somrient: "El costumisme m'enrotlla".

Quan han reconstruït el moment en què es van conèixer, el tàndem ja portava una bona estona repassant anècdotes relacionades amb biblioteques i amb la seva passió per la lectura. "Em vaig fer lectora per curiositat i per avorriment. Potser ara, tenint wifi les 24 hores del dia, em costaria més", ha dit Moliner, abans que Guillamon fes memòria dels seus inicis com a lector: "La meva família tenia una fonda familiar a Arbúcies, i hi havia un dia que el meu tiet marxava a jugar a cartes i jo m'havia de quedar a la porta de la fonda, vigilant. Era molta estona sense fer res. Va ser llavors que em vaig posar a llegir de debò". Guillamon ha admès que "la tecnologia actual introdueix la interacció de l'usuari", i que últimament li costa concentrar-se: "En aquest món d'ara tot ha de tenir una resposta tan immediata que llegir una història sense fer res més costa. En aquest moment de la meva vida, em costa menys escriure que llegir".

Un Sant Jordi estrany

"Des de fa tres anys, per Sant Jordi els lectors no només et demanen dedicatòria: també volen una selfie –diu Moliner–. Jo, com que faig mala lletra, si puc faig un dibuixet a la pàgina i escric alguna cosa". Julià Guillamon, que aquest 23 d'abril tenia dues novetats per signar, Deu entrevistes (Comanegra, 2019) i Joan Perucho i la literatura fantàstica (Empúries, 2020), ha recordat un any que li va tocar seure al costat d'Eduard Punset. "Era l'època en què tenia tant d'èxit, i la cua era immensa. Algun autor que tenia a prop es va enfadar i se'n va anar". Moliner no ha aconseguit que Guillamon expliqués qui era. "Soc crític literari i ja tinc molts enemics", ha replicat. "És una llàstima que aquest Sant Jordi sigui virtual, perquè m'hauria agradat que em toqués signar al costat d'Albert Rivera, que havia publicat un llibre", ha dit Moliner amb murrieria.

Al llarg del diàleg entre els dos autors ha quedat clar que la seva addicció als llibres és tan atzarosa com impossible de curar. "A casa teníem els llibres que regalava La Caixa i poca cosa més. El que recordo amb més afecte són els Patufets que l'avi col·leccionava i que encara tinc", ha explicat Moliner, abans d'ensenyar uns quants números de la revista. Quan, d'adolescent, va descobrir la biblioteca municipal del seu poble, Santa Eulàlia de Ronçana, hi va passar moltes hores. "Recordo que hi havia molts llibres de l'Holocaust. Aviat me la vaig acabar", ha dit.

Guillamon també va descobrir el plaer d'entretenir-se en una biblioteca d'adolescent. "Quan hi va haver el cop d'estat del 23-F era a la biblioteca del Poblenou i em va venir a buscar el meu pare. Ho havia oblidat completament, m'ho va recordar l'antiga bibliotecària fa un temps –ha rememorat–. Una de les coses que he après al llarg dels anys és que el que t'ensenya més en una biblioteca o en una llibreria són els fons morts, els llibres descartats i aparentment inútils. Aquests són els que potser t'influeixen de debò". I ha recordat la traducció que Carles Miralles va fer de Mithistórima, de Iorgos Seferis, que va comprar en una "llibreria progre d'Arbúcies" quan en liquidaven el fons.