Quina literatura estrangera llegeixen els nostres autors?

Barcelona“Un reportatge com aquest és una bona idea perquè massa sovint tinc la sensació que no deixem de mirar-nos el melic -explica Najat El Hachmi abans d’afegir-: els escriptors i els no escriptors”. L’autora de L’últim patriarca i la recent Mare de llet i mel (Edicions 62) és una de les veus que ha accedit a explicar a l’ARA quina literatura estrangera ha llegit recentment i quines qualitats en destaca. D’on pouen els nostres autors?

Sergi Pàmies

Llegir novetats franceses de manera caòtica

“No tinc sistematitzades les meves lectures, però llegeixo novetats franceses de manera caòtica, i a través d’aquesta mateixa llengua llegeixo autors d’altres països, especialment balcànics, perquè les editorials franceses se n’ocupen bastant”, explica Sergi Pàmies, que va néixer a París el 1960. Dels novel·listes que ha llegit darrerament, l’autor de La bicicleta estàtica destaca Simon Liberati, del qual ha llegit Eva i Les rameaux noirs (Stock); l’última novel·la de Delphine de Vigan -tot i que assegura que no li ha fet el pes Les loyautés (Jean-Claude Lattès, 2018), encara inèdita en català-, i la novel·la autobiogràfica La jeune fille et la guerre, de Sara Novic (Fayard, 2016), que explica la fugida de l’autora croata als Estats Units en plena Guerra dels Balcans. “De Jean-Philippe Toussaint val la pena qualsevol cosa que publiqui -diu-. L’últim llibre, Made in China [Éditions de Minuit, 2017] és sensacional”. Per estar al dia, Pàmies també llegeix assajos, com ara La politique malgré elle (La Tengo, 2017), en què David Doucet i Mathieu Dejean expliquen la joventut amagada de Marine Le Pen, i el llibre de Michel Eltchaninoff Dans la tête de Marine Le Pen (Actes Sud, 2017). També recomana una biografia del jugador de futbol Socrates i un llibre d’opinions autobiogràfiques de Françoise Hardy, Avis non autorisés (Éditions des Équateurs, 2015). De contes, l’escriptor destaca L’amour, en théorie, de la nord-americana E.J. Levy (Rivages, 2015).

Jenn Díaz

Consciència social, feminisme i la història recent

L’autora de Es un decir i Vida familiar, actualment diputada al Parlament, s’ha centrat en l’assaig durant els últims mesos. “ Esperança dins la fosco r, de Rebecca Solnit [Angle, 2017] m’interessa, sobretot, pel moviment i la consciència social, per tenir referències de fora de Catalunya amb perspectiva -diu-. També he llegit Sobre el perill dels tòpics, de Chimamanda Ngozi Adichie, perquè trobo molt pedagògics els seus llibres sobre feminisme i identitat, i tenia curiositat per aquest nou tema”. A Díaz també li interessa la mirada de Svetlana Aleksiévitx de les dones que van combatre durant la Segona Guerra Mundial, recollida a La guerra no té cara de dona (Raig Verd, 2018) i els llibres de memòries de Vivian Gornick. Va començar amb Vincles ferotges i ara llegeix La dona singular i la ciutat, tots dos publicats a L’Altra, igual que L’art de la ficció, de James Salter: “M’interessa la teoria i l’autoconeixença que tenen els autors de la seva obra amb la intenció de repensar la meva”.

Raül Garrigasait

Un autor que defuig la lectura de novetats

Guanyador del premi Òmnium a la millor novel·la en llengua catalana amb Els estranys, Raül Garrigasait és també traductor de l’alemany i el grec. Acaba d’aparèixer a Flâneur El nebot de Wittgenstein, de Thomas Bernhard, que defineix com “l’obra més tendra de l’autor austríac malgrat tota l’agressivitat verbal que el caracteritza: és un elogi de l’excentricitat inoblidable d’un amic”. Garrigasait diu que en llengües estrangeres llegeix sobretot tres tipus d’obres: “Les que vull o he de traduir, assajos que em serveixen per aprofundir en temes que m’interessen, i obres de ficció que no estan traduïdes o que tinc ganes de llegir en l’original”. I afegeix: “Rarament es tracta de novetats”. Així, entre els llibres que té actualment a l’escriptori hi ha O Basilis o Arvanitis, de Stratís Myrivilis. “És un dels grans narradors grecs del segle XX -explica-, autor de la novel·la La vida en la tomba, sobre l’experiència de la Primera Guerra Mundial. Aquesta és una nouvelle del 1943 ambientada en la seva Lesbos natal, sobre la força indòmita d’un jove fort i innocent, ambientada en els últims moments de la dominació otomana de l’illa i escrita amb una gràcia que deixa parat”. Una altra lectura recent ha sigut Urbilder der griechischen Religion [ Imatges primigènies de la religió grega ] (Klett-Cotta, 1998), de l’hongarès Karl Kerényi. “És un historiador de la religió grega mig empeltat de bruixot -recorda-. Reconstrueix el món dels déus antics amb una prosa estranya, de vegades obscura, tocada pels tremolors del sagrat. De vegades no saps si et parla de Jung o de Prometeu, però és fascinant”.

Najat El Hachmi

Fixar-se en el centre i en la perifèria

“Els personatges d’Elizabeth Strout estan recoberts d’un embolcall invisible que els separa dels altres i n’oculta les ferides -diu Najat El Hachmi sobre l’últim llibre de la nord-americana, Tot és possible (Edicions de 1984/Duomo, 2017)-. L’autora esquinça aquest embolcall pel punt exacte per mostrar-nos als lectors les cicatrius, encara tendres o antigues, però sempre doloroses”. No és l’única novetat que ha llegit darrerament. També li ha interessat Tiempos de swing, de Zadie Smith (Salamandra, 2017). “Escriu sobre el centre i la perifèria, i aquesta perifèria és estranyament comuna, com si els barris marginats s’assemblessin més entre ells que no pas els centres de les ciutats -explica-. Injustament s’ha dit que la novel·la es perd quan se situa a l’Àfrica, però aquest trànsit permet observar, entre altres coses, un dels fenòmens globals més influents: el fonamentalisme islàmic”. Recomana també els assajos sobre literatura d’Ursula K. Le Guin, recollits a Contar es escuchar (Círculo de Tiza, 2018), i Teaching my mother how to give birth, “llibre de poemes punyents i sensibles, polítics i íntims, de Warsan Shire, poeta londinenca nascuda a Somàlia”. Finalment, també li ha fet el pes Désorientale, de Négar Djavani, publicada en francès el 2016: “El llibre va de la memòria ancestral de la família iraniana de la protagonista al París contemporani on intenta ser mare, però en realitat és una novel·la sobre la petja indeleble que deixen els esdeveniments polítics en la intimitat de les famílies”.

Anna Carreras

Fascinada per Ferrante, Hilst i Kawabata

Un any després de publicar Encén el llum, Anna Carreras ha traduït la trilogia Cròniques del mal d’amor i el recull d’assajos La frantumaglia, tots ells d’Elena Ferrante. “És literatura fonda -assegura-. Crea universos de veu impúdica, incomoda el lector amb moments sòrdids i reconstrueix les històries de les quals parteix. Encabeix vides senceres dins una novel·la”. A Carreras li ha agradat molt Les vuit muntanyes, de Paolo Cognetti, i els poemes de la brasilera Hilda Hilst, que acaben de ser traduïts al català: “Li passa com a mi, ella volia ser llegida però el públic lector la titllava d’hermètica, difícil, laberíntica i complexa. Per fugir de l’absurd prejudici, Hilst va fer el salt a la literatura eròtica, a reflexionar sobre el desig. Gaudi, intensitat, verticalitat i una invitació a endinsar-se en la via de l’excés”. Dos autors que l’han acompanyat des de fa anys són Anaïs Nin i Yasunari Kawabata. Ella “tradueix la seva vida i la converteix en art versemblant”. Ell serveix “una brutal barreja dels motius tradicionals japonesos amb temes moderns en ambients quasi irreals, pertorbadors i fascinants”.

Jordi Puntí

Rellegeix Nabokov i descobreix l’últim David Grossman

Durant l’últim any, Jordi Puntí ha publicat el llibre de contes Això no és Amèrica i també Tot Messi. És un gran lector de novel·la i assaig en anglès. Entusiasta de Nabokov, ara rellegeix La veritable vida de Sebastian Knight (Viena), traduïda al català per Ferran Ràfols: “La recerca biogràfica d’un escriptor famós, mort dos mesos enrere, serveix al seu germanastre per conèixer la claror i les ombres d’una vida massa literària. Com gairebé totes les novel·les de Nabokov, és una endevinalla embolicada en un misteri a l’interior d’un enigma”. També llegeix la versió anglesa de Gran cabaret, de David Grossman, A horse walks into a bar, que va aconseguir el Man Booker International Prize: “Narra l’actuació d’un còmic en una ciutat mitjana d’Israel: a mesura que desgrana acudits i una mirada molt amarga sobre la vida, un amic d’infantesa l’observa des del públic i ens descriu aquell procés d’autodestrucció”. Puntí recomana també l’antologia d’assajos d’E.B. White publicada recentment per Capitán Swing: “White va publicar-los al New Yorker i tant poden ser retrats planians de la vida rural, com aquell dia d’estiu en què arriben els mosquits, o bé estampes de Nova York, o fins i tot assajos sobre literatura. Té una mirada irònica i alhora sentimental”.

Gonzalo Torné

D’un poeta de San Francisco al simbolisme alemany

A més de compartir el gust per l’antologia d’E.B. White -“Al principi se’m feia una mica pesat amb tanta natura i tantes cabanyes, però al final em va guanyar”, admet-, Gonzalo Torné ha estat llegint el poeta Thom Gunn: “ The man with night sweats [1992] és una crònica sofisticada de la bohèmia de San Francisco i de l’aparició de la sida. És un llibre ideal per aventurar-se en tot el que la poesia contemporània és capaç de fer”, assegura. Torné, que l’any passat va publicar la novel·la Años felices a Anagrama, ha passat els últims quatre mesos a Itàlia, treballant en el seu pròxim llibre. “Una de les novel·les més ambicioses que he llegit últimament és Kruso, de Lutz Seiler”, diu. En català es pot llegir a Club Editor, gràcies a una traducció excel·lent de Joan Ferrarons. “Seiler recupera el simbolisme brut de la gran novel·la alemanya -explica-. Kruso és intensament política i mística. És estranya i irregular en el millor dels sentits”.