Paul B. Preciado: “La pregunta no és qui soc, sinó com puc ser lliure”

BarcelonaEl filòsof Paul B. Preciado porta un ritme de feina frenètic: després de ser cessat com a cap de programes públics del Macba el 2015, arran de la polèmica per l’exposició La bèstia i el sobirà, va acceptar la invitació prèvia per ocupar el mateix càrrec a la Documenta de Kassel. També aquells anys va obrir una nova porta en la seva escriptura i va començar a col·laborar amb el diari francès Libération -l’ARA n’ha publicat alguns articles-, i ara l’editorial Anagrama els recull en un llibre titulat Un apartamento en Urano. Crónicas del cruce. La cruïlla del títol fa referència a una qüestió personal que impregna els articles, la transició de gènere que té el punt culminant en el canvi legal de nom de Beatriz a Paul B. En tot cas, per a Preciado aquesta transició s’està produint a escala planetària: “És la més exigent a nivell ètic, perquè pot representar la fi de la vida sobre el planeta”.

Paul B. Preciado tornarà a Barcelona per Sant Jordi, mentre continua la itinerància de l’exposició de Lorenza Böttner que es va poder veure a La Virreina, col·labora amb el museu d’art contemporani de Roma, prepara el pròxim pavelló de Taiwan a la Biennal d’art de Venècia i exerceix de filòsof associat del Centre Georges Pompidou de París. Malgrat tot, la seva relació amb la capital catalana no ha millorat: “Barcelona no m’estima”, lamenta Preciado, perquè les propostes culturals que va dissenyar per a la remodelació de la Rambla han quedat en un calaix. També perquè considera que la cultura a la ciutat viu una situació “molt problemàtica”, i eludeix les preguntes sobre la polèmica entre el Macba i CatSalut per la Capella de la Misericòrdia desviant el debat sobre el gruix que hauria de tenir el projecte del museu.

“Soc un Galileu del gènere”

Per a Paul B. Preciado, des del segle XV hi ha un règim patriarcal i colonial que s’allarga fins ara i que proposa combatre amb una multitud de microlluites dissidents. La presentació d’un del seus llibres és tot un esdeveniment: comença com una roda de premsa rutinària, segueix com una classe magistral i culmina amb els primers embats d’un debat que hauria pogut durar hores. A més de ser un gran pensador, destaca per la volada de la seva literatura i perquè sap intercalar en les seves intervencions un repertori de frases memorables, com “la pregunta no és qui soc, sinó com puc ser lliure”, i una altra de més irònica com “soc el Galileu del gènere, espero no acabar a la foguera com Giordano Bruno”. Als articles també surt a la llum el sentit de l’humor que aplica per treure ferro a les vicissituds que té passar fronteres durant la transició de gènere: “Soc molt còmic amb la meva pròpia situació”, subratlla, sense perdre de vista la urgència de la situació actual. “El món està ple de fronteres que són una tecnologia violenta”. “Europa és una frontera que està produint mort als marges de la Mediterrània”, insisteix.

El títol d’ Un apartamento en Urano remet al primer dissident de gènere, Henrich Ulrichs, que va ser el primer uranista i qui va encunyar el terme de tercer sexe. A l’últim article del llibre, Preciado es defineix com “un trànsfuga del gènere, un furtiu de la sexualitat”, després de denunciar sense treva els estralls d’un sistema patriarcal i colonial que es remunta al segle XV i que desgrana en temes de l’actualitat com el feminisme àrab, el zapatisme, la crisi grega, la violència masculina, l’Amèrica de Trump, l’assetjament dels nens trans i la deriva comercial dels museus.

El Procés, al qual dedica un article com Catalunya trans, és un altre dels temes del llibre: “Cal fer una tasca de desidentificació crítica davant l’espanyolisme i el catalanisme i les polítiques heteropatriarcals institucionals”, afirma Preciado, que veu les dues posicions com a reaccions davant la crisi dels estats nació perquè han perdut l’hegemonia en favor del mercat: “A Catalunya hi ha un procés de crítica de l’estat nació interessant que es porta a terme en alguns grups crítics pròxims a Chiapas o Rojava [el Kurdistan occidental], però no és el discurs majoritari, sinó l’identitari i el neonacionalista. Però això no vol dir que no hi hagi un altre procés de transició, els dos processos conviuen. ¿Però per què es tematitza com un procés d’identitat nacional, no com un procés de creació de la llibertat col·lectiva?”, es planteja Preciado.