Com era la Mercè Rodoreda periodista?
Comanegra reuneix els articles que l'escriptora va publicar entre 1932 i 1934 a 'Avui, que ens són familiars la browning i els gàngsters'
Barcelona"M'agrada el dia de Nadal. I m'agrada passar-lo a casa. I recordar", escrivia Mercè Rodoreda (1908-1983) el 23 de desembre del 1933 a la revista Clarisme. El to nostàlgic de l'article –en què l'autora desitja que nevi i que es parli de pau i amor– vira cap al sentit de l'humor quan cap al final demana que caldria deixar "una mica de banda el ventrell" i que no s'aprofiti la diada "per a embotir-se fins a sobreeixir".
Aquesta és la Rodoreda que els lectors es trobaran a Avui, que ens són familiars la browning i els gàngsters (Comanegra, 2024), el llibre que reuneix la producció de l'escriptora apareguda en diaris i revistes entre 1932 i 1934. Rodoreda tan aviat critica la rutina de representar Don Juan Tenorio a Barcelona per Tots Sants (escriu: "Que poques, avui, ens deixaríem arrencar el 'corazón' pel pobret 'Tenorio', que és la negació més absoluta de l'ideal de les dones amb quatre dits de front") com dedica tot un article a les vamps cinematogràfiques, de Francesca Bertini a Greta Garbo i Marlene Dietrich: d'aquesta última en recorda L'àngel blau, en què, "amb la seva bellesa concupiscent" [...], "sexual i inhumana", enfolleix el professor Unrat. També escriu tot un poema sense signar a Salvador Dalí, que comença així: "Bigoti de rata, / ull negre i obert, / cervell de patata / fas cara de fred..."
El vessant periodístic de Mercè Rodoreda és "implacable i asentimental, juganer, llampant", segons Mercè Ibarz, que s'ha encarregat de l'edició del volum, última de les nombroses contribucions a l'estudi de l'autora, entre les quals hi ha Rodoreda paisatges (IEC, 2021) i Retrat de Mercè Rodoreda (Empúries, 2022). Llegir-ne les cròniques, reportatges, crítiques de llibres, entrevistes i els textos paròdics contrasta amb "la transformació que les guerres i l'exili provocarien en l'obra i en el personatge públic de l'ardida, polifacètica, humorística, agosarada i molt treballadora periodista i escriptora", que va debutar com a novel·lista als 24 anys, amb Sóc una dona honrada? (Catalònia, 1932).
Ironia i primera persona
Rodoreda s'havia iniciat en el periodisme el 1932 a Mirador, La Rambla i La Publicitat, i més endavant es convertiria en una de les col·laboradores més actives de la revista Clarisme (1933-1934). Precedida per Carme Karr, Maria Carratalà, Anna Murià, Irene Polo, Rosa M. Arquimbau i Aurora Bertrana, la futura autora de La plaça del Diamant comparteix amb algunes d'aquestes pioneres "la ironia i el to desimbolt", l'ús de la "primera persona" i la voluntat de "fer-se llegir", segons afirma Ibarz. "El periodisme va obrir les portes als joves d'ara fa un segle i d'abans, en particular als que volien ser escriptors i més en particular als escriptors catalans. En el cas de les dones, encara més", sentencia l'editora del llibre.
Entre les moltes curiositats que s'hi poden trobar, hi ha gairebé una vintena de crítiques literàries, signades amb el pseudònim de Just d'Esvern, en què carrega contra Joana Mas, d'Anna Murià, i elogia els contes "modèlics" de Peikea, princesa caníbal, d'Aurora Bertrana, i "l'emocionant" Anna Karènina, de Lev Tolstoi. També l'enquesta que fa des de Clarisme a una trentena d'escriptors i crítics, sobre què entenen que ha de ser una novel·la. Una de les respostes més divertides, en la línia de l'humor descordat que abunda al volum, la dona Carles Sindreu. Per a l'autor de La klàxon i el camí (1931), una novel·la "no ha d'ésser una noval·la; i tampoc una novil·la; però molt menys una novol·la, i per res del món una novul·la".