"Et pots trobar un àngel mentre vas a comprar"

BarcelonaL'alegria amb la qual László Krasznahorkai (Gyula, 1954) va rebre la notícia del premi Nobel de literatura l'octubre passat va quedar tenyida ràpidament d'angoixa. "De cop i volta, tothom volia parlar amb mi: em felicitaven, em demanaven entrevistes, encara que molts d'aquells periodistes no m'havien llegit mai, i fins i tot vaig rebre una carta del poble on vaig néixer en què em convidaven a pagar un nou pont de fusta que necessitaven", recorda a Barcelona, mesos després d'aquell moment tan complicat. "L'únic que volia era desaparèixer", insisteix. No va poder fer realitat aquest somni fins al gener, poc després d'haver llegit el discurs del Nobel a Estocolm, en què a partir de la voluntat d'abordar "l'esperança" acabava rescatant una anècdota personal viscuda al metro de Berlín a principis de la dècada dels 90: hi apareixia un sensesostre orinant amb grans dificultats en un racó prohibit de l'andana i un policia que, després d'adonar-se de la infracció, el perseguia per detenir-lo.

Krasznahorkai potser és el més beckettià dels autors contemporanis. En novel·les com Tango satànic (1985; en català a Cràter, traduït per Carles Dachs) i El barón Wenckheim vuelve a casa (2016; en castellà a Acantilado, traduït per Adan Kovacsics) hi ha una mescla explosiva d'atmosferes apocalíptiques, pobresa i desesperació amb un sentit de l'humor subtil, camuflat en les frases, sovint inacabables, de l'escriptor. No és estrany, per tant, que el malestar s'apoderés d'ell quan es va fer pública la concessió del Nobel, amb més matisos, en tot cas, que quan el jurat va notificar-l'hi a Beckett el 1969: el dramaturg i novel·lista irlandès ho va qualificar de "catàstrofe".

Un autor difícil?

"Escric a dins del meu cervell durant tot el dia, i només de tant en tant ho passo en paper. Em resisteixo als ordinadors i la tecnologia, i continuaré així fins al final dels meus dies –reconeix Krasznahorkai–. No puc deixar d'escriure, però no sé si val la pena que publiqui res més. El món no necessita més llibres meus". L'anunci del Nobel va arribar setmanes abans que l'escriptor publiqués el seu últim llibre, A magyar nemzet biztonsága - Vadászat pillangóra, títol que en català es pot traduir més o menys així: La seguretat de la nació hongaresa - La caça de papallones. "És evident que el tema del llibre no té res a veure amb la primera part del títol", diu bromejant ara.

Entre els compromisos que va haver de cancel·lar llavors hi havia la visita al CCCB per protagonitzar una conversa amb Miquel de Palol. Ha pogut reprendre la trobada amb els lectors barcelonins ara, tot i que en un format diferent: el diàleg finalment és amb el seu traductor al castellà i amic Adan Kovacsics. "És la primera aparició pública internacional de Krasznahorkai, i li vull agrair especialment que hagi escollit Barcelona i el CCCB –comenta Judit Carrera, directora de la institució–. Si ha pres aquesta decisió és perquè hi ha una llarga relació entre la ciutat i l'escriptor, que va començar el 2001, quan Acantilado va publicar Melancolía de la resistencia [1989], la primera de les vuit obres que ha donat a conèixer fins ara". Al maig arribarà la novena, Herscht 07769 (2022), construïda com una única frase de 400 pàgines.

"Hem de deixar de banda la dificultat dels llibres de Krasznahorkai –assegura Sandra Ollo, editora d'Acantilado–. Ens hem d'atrevir a entrar en l'experiència de llegir una obra tan interessant, tan plena de pensament i d'humor, que ens submergeix en una nebulosa única i estimulant". "Krasznahorkai té una cosa que només els genis saben fer, que és fer accessible o fins i tot fàcil la transmissió d'idees tan complexes –continua Mariona Bosch, de Cràter, l'editorial que continuarà publicant el Nobel en català–. D'entre totes les virtuts de la seva literatura destacaria l'empatia del seu flux de pensament, que brolla incessantment i no s'atura mai".

El secret de l'apocalipsi

A la roda de premsa celebrada al CCCB aquest dimecres al migdia, l'escriptor hongarès ha volgut recordar la vida a Hongria durant l'etapa socialista, la descoberta de la llibertat –amb matisos– del món occidental i l'amistat amb el cineasta Béla Tarr, amb qui va treballar en pel·lícules com Les harmonies de Werckmeister i El cavall de Torí. "Les últimes setmanes de vida del Béla les vaig passar al seu costat, cuidant-lo tan bé com vaig saber, i quan va morir li vaig col·locar una mà al front per acomiadar-me'n –fa memòria–. Ens havíem conegut el 1985, poc abans que jo publiqués Tango satànic. N'havia llegit una versió mecanoscrita que jo li havia passat, i va venir corrents a casa per explicar-me què li havia semblat. Va començar a picar a la porta com un boig perquè l'obrís. Em va costar arribar-hi, perquè en aquells moments dormia la mona".

De jove, Krasznahorkai va portar una vida itinerant, fent oficis molt diversos, fins que va descobrir la vocació literària. "Llavors veia que la revolució radical era l'únic camí –diu ara–. Em sembla que calia anar en contra de tot el que ens humilia. Encara penso el pitjor de la raça humana, però em resisteixo a quedar-me en aquest estat de ràbia. Encara que passem per moments foscos, sempre acabem trobant una sortida". Va ser Susan Sontag qui va definir Krasznahorkai com el "mestre de l'apocalipsi". "Em va agradar que fes servir la paraula apocalipsi, però trobo exagerat que em digués mestre –afirma–. D'altra banda, sembla que jo provoqui l'apocalipsi, amb la meva literatura, i no en tinc cap voluntat". L'autor de Tango satànic ha reflexionat molt sobre aquesta paraula al llarg dels anys i ha arribat a aquesta conclusió: "El món no s'acaba, amb l'apocalipsi. És una dinàmica contínua, que es perpetua. Implica caure i tornar a aixecar-se per caure una vegada més. L'apocalipsi no ha d'arribar, la tenim aquí ara mateix, i no va començar ahir".

Fins que no va sortir per primera vegada d'Hongria quan ja havia fet els 30, Krasznahorkai creia que el seu país, encara en ple règim socialista, era el món. "Quan vaig travessar la frontera entre Hongria i Àustria em vaig adonar que ni el cel ni la gespa del meu país tenien color –recorda–. Occident va passar a representar la llibertat, a partir d'aquell moment, tot i que no fos tan ideal com esperàvem". L'autor va canviar Hongria per Alemanya al cap de poc, i des d'allà ha viscut en diversos països, sempre evitant un retorn definitiu al lloc on va créixer. "La meva pàtria em sembla horrible –diu–. Durant molt de temps creia que podia despullar aquesta paraula de sentiment, però des de fa anys s'ha convertit en un objecte enganxifós i brut".

Krasznahorkai fa dècades que sent que és un escriptor "sense casa". Imre Kertész, l'altre premi Nobel de literatura hongarès, com a jueu que durant la Segona Guerra Mundial va estar empresonat en diversos camps de concentració nazis, s'havia quedat "sense destí". "A Hongria s'acosten les eleccions. Passaran coses greus –pronostica, en relació a la possible victòria de l'ultradretà Viktor Orbán–. Si el govern no canvia, recomanaria als hongaresos que fugin del país".

L'escriptor ha trobat des de fa dècades un refugi contra els múltiples desencisos: l'amor per "l'art de qualitat" –que no té res a veure "amb la porqueria que es fa a Hollywood", matisa– i l'escriptura incessant, gràcies a la qual ha publicat una quinzena de llibres. "En les meves novel·les sempre hi apareixen àngels –diu–. A Tango satànic, l'àngel és una nena. A Melancolía de la resistencia, un carter. A Guerra i guerra [1999], l'arxiver d'una ciutat petita. Hi ha una semblança entre tots ells, perquè estan desemparats i sempre acaben caient". Al discurs de recepció del Nobel, els àngels també van treure el cap: "Els àngels han mort, però es resisteixen a desaparèixer –admet al CCCB–. Et pots trobar un àngel mentre vas a comprar. El problema és que els àngels d'avui ja no porten cap missatge, i tu tampoc en tindràs cap per a ells".