Jordi Llavina: "La gent crida molt i jo tinc necessitat de silenci"

BarcelonaJordi Llavina (Gelida, 1968) tenia el costum de sortir a córrer fins que un genoll se li va començar a queixar. Aviat farà una dècada que va substituir aquesta activitat per fer passejades. "Surto de casa a tres quarts de cinc del matí, i camino uns vuit quilòmetres fins a dos quarts de set –explica–. El recorregut habitual és per un topant molt fressat al voltant de Vilafranca del Penedès que es coneix com les Cabanyes. Si soc a la Selva del Camp, el poble de la meva mare, camino fins a Almoster". A més a més, Llavina té el costum de llegir passejant mentre es fa clar, però no abaixa la guàrdia, i qualsevol observació, per mínima que sigui, pot acabar formant part d'un dels seus llibres.

Ha estat caminant que han germinat bona part dels poemes dels seus últims llibres, d'Ermita (Meteora, 2017) a Un llum que crema (Proa, 2023). També del recent Proses de l'entreclaror (Editorial Gavarres). "El viatge, la caminada i el passeig hi són fonamentals, en aquest últim. També les mencions a la llum –diu–. Hi ha des de reflexions filosòfiques, apunts dietarístics, poemes en prosa i també algunes ficcions. Les formes són molt diferents, però les uneix una mateixa veu, expressada en un estil mesurat, sense tanta tendència a la subordinació i els incisos. Tenia un deute amb la prosa, després d'haver-hi patit algunes males experiències". Llavina havia publicat novel·les com Nitrato de Chile (Destino, 2001) i reculls de contes com Ningú ha escombrat les fulles (Amsterdam, 2008): "Al cap del temps m'he adonat que són llibres potser correctes, però del tot prescindibles. No soc narrador de ficció". Proses de l'entreclaror té, en paraules de l'autor, "un plantejament modest", tant com ho pot ser el diàleg imaginat entre una tortuga i un cargol, l'anàlisi d'una petita creu de ferro que no és el que sembla, la notícia de la mort d'un home de 71 anys amb qui parlava del Barça en un dels bars de Vilafranca i la trobada amb una alumna de qui no pot recordar el nom.

Perseguir moments d'abstracció

"La feina a l'institut m'agrada molt, però tinc 200 estudiants cada any i m'és impossible recordar com es diuen tots –explica–. Hi tinc una relació molt bonica, amb els alumnes". A més d'ensenyar-los llengua i literatura, ha arribat a regalar-los llibres i revistes que ja no pot conservar a casa. L'únic element de l'institut que l'atabala és el soroll. "La gent crida molt i jo tinc necessitat de silenci", admet. És per aquesta voluntat de calma que Llavina passeja cada dia. "Caminar és un moment d'abstracció –diu–. Qualsevol element que hi trobis pot ser interessant en funció de la descripció que en facis". La peça més extensa de Proses de l'entreclaror és un conte protagonitzat per un filòsof i un pagès en un cantó de Suïssa. La idea de saviesa hi és central, i al contrari del que pot semblar en un primer moment, el pagès, tot i acumular molts coneixements gràcies al contacte directe amb la natura, no és el més savi dels dos. "El filòsof del conte acaba sent més savi perquè reconeix la saviesa de l'altre –comenta–. El pagès, en canvi, és refractari al pensament abstracte, només li interessen les coses immediates".

El 2023 ha estat un any important per a Jordi Llavina. "El premi Carles Riba per a Un llum que crema ha fet que el llibre tingués un recorregut bonic –diu–. S'ha reimprès tres vegades. N'he venut uns 2.500 exemplars". Un llum que crema és el desè llibre de poemes de l'autor, que va debutar en aquest gènere el 2006 amb La corda del gronxador (Moll). "Fa mesos que no escric res. No en tinc necessitat –admet–. He funcionat així gairebé sempre. Fins que no tinc un projecte de llibre no hi començo a treballar. Llavors avanço de pressa".