Els pensaments secrets de Joaquim Molas sobre la literatura catalana
Edicions 62 publica el dietari del professor i historiador, escrit durant més de seixanta anys
BarcelonaJoaquim Molas (1930-2015) tenia quatre ànimes: la de professor, la d'historiador de la literatura, la de crític literari i la d'escriptor. Les tres primeres són àmpliament conegudes gràcies a la seva tasca fervent per recuperar la cultura en llengua catalana de la segona meitat del segle XX, tant des del sector editorial com des de la universitat. La quarta s'havia pogut intuir amb la publicació d'algunes parts del seu dietari en títols com Fragments de memòria (Pagès Editors, 1997). Però la seva faceta com a escriptor no s'havia desplegat a les llibreries fins ara. Sis anys després de la seva mort, Edicions 62 publica El mirall de la vida, un volum monumental de més de 900 pàgines amb els dietaris que Molas va escriure entre el 1956 i el 2015. La historiadora de la literatura Rosa Cabré i la vídua de Molas, Maria Capdevila, s'han encarregat de l'edició del llibre, que es divideix en tres parts: els fragments ja publicats, els textos inèdits (que formen un 75% de tot el volum) i un apèndix amb textos sense datar. "El dietari és un projecte vital inacabat, perquè Molas constantment l'estava revisitant i refent", diu l'editor d'Edicions 62, Jordi Cornudella.
El dietari de Molas va començar en algun moment del 1953, però les primeres pàgines que han trobat Cabré i Capdevila són del 1956. Aleshores el professor ja havia entrat en contacte amb grans noms de la cultura catalana com Salvador Espriu i J.V. Foix. Del primer en recorda una conversa plena de frases dites per Espriu "en to comminatori" com "fer poesia és deixar la pell, fer poesia és morir-se" i "Riba no té la més petita idea del que és poesia"; així ho escrivia Molas en una entrada del 18 de juny del 1956. Un any després relata una trobada amb Foix en què li explica que de jove tenia un Peugeot però que se'l va haver de vendre perquè quan conduïa de nit patia al·lucinacions. Als textos hi apareixen referències a clàssics universals com Homer i Faulkner, però també molts escriptors catalans i castellans, col·legues, amics i família. "Al principi és un dietari molt hermètic, essencialista. Ell mateix es pregunta: com m'he de manifestar com a literat, quin estil ha de tenir? Els seus textos són una síntesi molt purificada de l'experiència de la vida", apunta Rosa Cabré.
La literatura és un combat de boxa
El retorn a Catalunya –després de la seva estada al Regne Unit del 1958 al 1961– va suposar un gir en la vida del professor. "Havia sigut deixeble de Martí de Riquer i s'esperava trobar un lloc a la universitat. Es va sentir desterrat, com si no estigués en harmonia amb la Catalunya dels anys 60 que el va acollir", explica Cabré. El dietari és la seva via per canalitzar pensaments sobre l'escriptura, la literatura i tot el que l'envolta, des dels premis fins a l'ecosistema editorial i el cànon. "Quan un escriu per ser publicat, ha de pensar en el lector. De fet, la literatura «pública» és un veritable combat de boxa entre l'autor i el lector. La lluita és o ha de ser desigual, com en una corrida de toros", reflexiona Molas el 5 de març del 1969.
A mesura que passen els anys, Molas deixa enrere l'estil sobri i comença a incorporar vivències personals als textos. "La seva relació amb el dietari va canviant, i això el fa un volum multiforme que pren un aspecte diferent en funció dels anys que abasta", diu Cornudella. A partir dels anys 80, quan va llançar la col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Catalana, proliferen les anècdotes relacionades amb el món literari, que es combinen amb opinions de Molas sobre el sector. Decebut perquè una taula rodona sobre Joan Perucho no té l'èxit de convocatòria que esperava, el 7 d'abril de 1992 escriu que "avui la universitat és un gran artefacte burocràtic, ple d'apatia", i unes línies després afegeix que Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig "omplen les sales de conferències no perquè són bones o males escriptores, sinó perquè estan mortes i, sobretot, perquè arrosseguen les feministes o les parafeministes".
El 1993 dedica unes pàgines a parlar de la seva tasca com a jurat del Premi Josep Pla, que defineix com "una tortura i una pèrdua de temps". "Les deu o quinze primeres pàgines ja indiquen si l'obra pot ser premiada, simplement mencionada o llençada a la cova dels mals endreços. Criteris: escriptura, gruix i originalitat de la trama", diu sobre la seva estratègia per escollir candidats. La malaltia omple les últimes pàgines del dietari, que cada vegada és més concís. El 8 de gener explica que la seva doctora ha decidit no fer una nova tanda de quimioteràpia: "És l'anunci del final". Molas va morir el 16 de març del 2015, després de donar el seu llegat (format per més de 22.000 volums de la seva biblioteca, manuscrits i correspondència) a la biblioteca museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.
- Educació (1971)"Ensenyar és representar, Un ha de saber molt bé allò que vol dir, però, a més, un ho ha de vendre amb convicció, amb el to de veu i la gesticulació necessaris per crear un clima de complicitat. De fet, l'ensenyament només resulta eficaç quan es produeix un estat de comunió quasi místic."
- Política (1987)"Probablement, en tota la història de Catalunya no s'han invertit mai tants diners en cultura com ara, si sumem les inversions de les institucions públiques, com la Generalitat, les Diputacions i els grans Ajuntaments, amb les realitzades per les institucions privades, com la sèrie de Caixes, amb les tres de Barcelona per davant. I, probablement, mai la cultura no ha estat en una situació tan depauperada i agònica com avui."
- Llengua (1992)"Els millors [escriptors] actuen a cavall de «dues» literatures, no sempre per imperatius econòmics o ideològics, sinó per pròpia decisió. Són Baltasar Porcel, Pere Gimferrer i Terenci Moix [...]. En els millors dels casos, el castellà els serveix de pont, ni que sigui un pont ple de goteres, per sortir al món. Però, al capdavall, es «pensen» com a personatges híbrids. Per contra, els qui només opten pel monolingüisme són els més provincials, els més domèstics. Aquest és el futur que ens espera?"
- Art (Sense data)"Desmitificar l'art. Per a mi, la literatura no és una religió sinó un ofici; la pintura o l'escultura, un producte de decoració; la música, un passatemps."
____________________
Compra aquest llibre
Fes clic aquí per adquirir El mirall de la vida a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.