Joan F. Mira: "Sovint, molts anys d'una vida depenen d'una sola circumstància"

BarcelonaJoan F. Mira (València, 1939) està doblement contrariat: primer, perquè la mesura de cancel·lar les Falles pel coronavirus "no té cap sentit mentre el transport públic continuï obert"; segon, perquè l'entrevista comença a quarts de cinc. "Em sembla molt malament que no respecteu l'hora de la migdiada!", exclama. L'escriptor, antropòleg i traductor somriu de seguida: és hora d'anar per feina. Mira acaba de publicar Tots els camins (Proa, 2020), segon volum de les seves memòries, que arrenca quan l'autor descobreix als 14 anys la crida de Déu i emprèn el camí religiós. El llibre és la crònica d'aquella fascinació i del desencís posterior, de la descoberta de l'amor, del compromís amb els ideals de la socialdemocràcia i dels primers passos com a antropòleg.

Mira, que no publicava cap llibre de narrativa des d'El tramvia groc (2013), on reconstruïa la seva infantesa, fa arrencar el nou volum amb una premissa insòlita: l'objectiu de ser sant. "Per arribar-hi, seguint el camí que tenia a l'abast de la mà, el camí que coneixia de prop, havia de ser sacerdot escolapi, exactament com els del col·legi del carrer dels Carnissers", escriu.

Quan va publicar El tramvia groc deia que no continuaria les memòries. Com és que ha canviat d'opinió?

No tenia la intenció de continuar, però no perquè no volgués, sinó perquè no m'ho havia plantejat. Vaig estar treballant durant un temps recopilant articles de caire antropològic [El cercle màgic, 2018], i també vaig estar molt enfeinat amb la presidència d'Acció Cultural del País Valencià, que per sort ja he deixat. Paral·lelament anava recuperant records i pouant en el cervell, que és peculiar i encara molt desconegut, perquè estirant el fil arribes a fets i vivències que creies que havien desaparegut del tot.

S'anava preparant per afrontar Tots els camins.

No va ser fins que tenia tots els materials de memòria més o menys reactivats que em vaig posar a escriure.

I què feia? Prenia notes? ¿Recuperava materials de l'època?

M'asseia en una butaca, tancava els ulls i pensava. Deixava que tot allò anés tornant. L'única preparació més enllà d'aquesta va ser anar una setmana a Roma abans d'escriure sobre els anys que vaig passar allà. Joyce, quan vivia a Trieste i escrivia l'Ulysses, escrivia als seus amics per preguntar-los si aquell arbre encara era en aquella plaça de Dublín, tal com ell recordava... Jo ho vaig tenir una mica més fàcil. L'esforç va ser de rememorar, recuperar i retrobar; reviure és una paraula una mica excessiva. Quan ho vaig tenir tot m'hi vaig posar.

¿Era com fer antropologia d'un mateix?

No. L'antropologia és una altra cosa. Els antropòlegs i etnòlegs analitzem i comparem, consensuant unes categories per intentar arribar a explicacions o interpretacions. Jo el que volia era fer literatura, convertir el material de records en un llibre que es pogués llegir amb gust.

S'hi va posar el dia que feia 79 anys.

Escrivia un capítol cada mes. Al principi no sabia fins on arribaria...

Quan comencem ens trobem al lloc on ens havíem quedat al final d'El tramvia groc. La mort del seu pare el 1954, quan vostè tenia només 14 anys, va ser una "ferida terrible i profunda".

Sense la mort del pare no s'explicaria res del que va venir després. Mentre ell era viu no m'havia passat pel cap ser capellà. Aquell fet tan traumàtic em va portar a prendre la decisió d'acudir als pares escolapis. Si no hagués passat allò, hauria continuat el batxillerat normal, hauria fet una carrera i hauria tingut altres experiències... la meva vida hauria estat molt diferent.

Té un punt subversiu, explicar ara, el 2020, que d'adolescent va voler ser sant.

Quan hi penso em costa d'entendre com tenia aquella inspiració tan profunda, coherent i madura sent tan jove. No és freqüent plantejar-se un objectiu de tanta envergadura, ni llavors ni ara.

Escriu: "Del gran dolor sorgiria una altra vida: era indubtable que Déu em cridava". En un altre passatge recorda la primera vestició de l'hàbit religiós comparant-la "amb el ritual solemne d'accés a la condició de cavaller en temps feudals".

Explico l'entrada a aquell món seguint el ritual. La sortida, en canvi, és sense cap acompanyament ni trauma. En el meu cas va ser molt diferent del que vèiem a Història d'una monja, amb Audrey Hepburn. Allà les monges li volen inculcar el fracàs vital, la gran tristesa que representa deixar l'Església. Fins i tot quan surt al carrer el dia és gris.

La mort del seu pare va ser tan important que l'explica dues vegades: a El tramvia groc i aquí.

Sovint, molts anys d'una vida depenen d'una sola circumstància. Passa amb les parelles, per exemple: la majoria les hem conegut per atzar. Sense aquella circumstància purament casual, la nostra vida hauria estat totalment diferent.

Déu va ser central durant uns anys de la seva vida.

Continuo sent un cristià cultural. L'estètica, la història i la litúrgia continuen sent molt importants per a mi, formen part de la meva herència cultural. És una pena que l'herència cultural cristiana s'estigui perdent. ¿Amb què hem omplert aquell buit? Amb no res. Em sap greu pensar que la majoria d'adolescents entren en una església i no saben què representen les figures que hi ha.

Hi ha una anècdota entre divertida i terrible que explica a Tots els camins.

La meva dona donava classe un dia i un alumne li va preguntar: "Oye, ¿qué es aquel pájaro?". Es referia a l'Esperit Sant. Ella li ho va contestar. I la resposta de l'alumne va ser: "¿Y eso qué es?". Va tornar a casa molt trista. Sense l'herència del cristianisme no podem interpretar la meitat de la història de l'art, de la poesia ni de la història. El nostre calendari està muntat al voltant de la figura de Crist. El Nadal no vol dir només comprar torró i emborratxar-te.

Cita Josep Pla en diverses ocasions per elogiar-lo.

Va ser un gran escriptor. Interpretava la realitat que veia a través del llenguatge, i durant molts anys ho va fer aïllat en un mas, a Llofriu, des d'on estava al corrent de l'actualitat de Barcelona, Madrid, Nova York i París. Quan va morir era a l'Empordà amb la meva dona i vam anar a l'enterrament. Em va sorprendre que, tret d'un escriptor significatiu de les esquerres de qui no diré el nom, no hi havia cap altre autor. Li havien fet el buit, no sé si per prejudici ideològic o per enveja.

També parla de la saviesa del pare Miquel Batllori, que va conèixer a Roma, la seva "segona pàtria".

Batllori va ser un dels últims grans savis. Ara hi ha especialistes molt bons, però si els treus dels seus camps estan perduts. Un savi és algú que sap molt de diverses coses. Batllori era d'aquests. També Joan Coromines.

I un escriptor, què ha de saber?

Fins fa poc un escriptor podia ser un gran ignorant i ser bo. L'escriptor transforma les impressions i els efectes de la realitat en literatura. Fixem-nos en els narradors d'històries de les nombroses tradicions orals, o en l'Odissea mateix, que és una creació col·lectiva. Però en el moment actual és inconcebible, la ignorància de l'escriptor.

Li he de demanar si continuarà explicant-nos la seva vida.

No tinc cap intenció de tornar-hi. Tinc compromisos en el camp de l'antropologia social i el pensament, ara mateix, i no he pensat en cap altre projecte narratiu. El dia que no tingui ganes d'escriure ho deixaré. També és veritat que quan fa tants anys que t'hi dediques, l'escriptura es converteix en una necessitat i, un dia o altre, la trobes a faltar i tornes a caure-hi.