Jaume Cabré: "Si no escric ni llegeixo cada dia, no em trobo bé"

BarcelonaEls homenatges pendents a Jaume Cabré (Barcelona, 1947) corrien el risc d'acumular-se per culpa de la pandèmia. El setembre passat va fer 10 anys de la publicació de la monumental Jo confesso (2011), el 30 d'abril Cabré complirà 75 anys i el 2023 farà cinc dècades que va guanyar el premi Víctor Català per les Faules de mal desar. Per tot plegat, era quasi obligat convocar un acte de reconeixement d'un dels grans escriptors vius de la nostra literatura. L'Ateneu Barcelonès s'ha omplert aquest dimecres amb escriptors, editors i lectors que estimen Cabré i la seva obra, entre els quals hi havia Maria Barbal, Jordi Cabré, Rafel Nadal, Joan Rendé, el periodista Joaquim Maria Puyal i el llibreter Guillem Terribas.

"Això no és un enterrament. És una celebració", ha anunciat el crític literari i traductor Sam Abrams abans d'encetar una vasta glossa sobre l'obra de Cabré. "Sempre ha exercit la llibertat creativa fins a les màximes conseqüències i mai ha fet cap pas en fals. La seva Obra, amb la o majúscula, és un tot integrat i orgànic on absolutament tot està interconnectat", ha subratllat Abrams, que ha repassat l'evolució de la literatura de Cabré des dels seus primers contes fins als assaigs i les novel·les, passant també pels guions, les obres dramàtiques i el llibret de l'òpera Llull. "És com Joyce. Té un full de ruta i tot el que fa el porta cap a l'Ulisses, que en aquest cas seria el Jo confesso", ha destacat Abrams.

Un escriptor exigent i popular

Al seu costat, Cabré arronsava les espatlles i parava l'orella. Tot i que l'escriptor tenia la potestat per interrompre i rebatre els ponents en qualsevol moment, pràcticament no ha obert la boca en tot l'acte. "Soc incapaç de dir disbarats, al costat d'aquests tres savis. Moltes de les coses que dieu, ni les sabia. Us escolto amb la boca oberta. Jo només escric", ha assenyalat l'autor. La celebració ha invocat títols com Fra Junoy o l'agonia dels sons (1984), Senyoria (1991) i L'ombra de l'eunuc (1996), però també la novel·la juvenil sobre el setge de 1714 La història que Roc Pons no coneixia (1984). "Cabré respon a les crides dels anys 70 d'una literatura catalana popular. Els seus llibres tenen una funció nacional", ha afirmat el crític i historiador de la literatura Jordi Marrugat. "Ha ensenyat que es pot fer la novel·la més exigent del món i que sigui llegidora", ha reblat Abrams, després d'insistir en la internacionalitat de Cabré: "No ha tingut la carambola de vendre molts llibres a l’estranger. És un escriptor europeu al nivell dels seus coetanis".

La traductora Stefania Ciminelli ho confirmava: "A Itàlia té lectors incondicionals. Submergir-se en les seves obres és un viatge total. Hi ha referències literàries en totes elles i estan amarades de música i d'art". Cabré només responia que ell fa el que l'apassiona, el que li demana el cos i la ment. "Si no escric ni llegeixo cada dia no em trobo bé. Són les dues coses més importants que he de fer, i queden l'una al costat de l'altra –ha dit Cabré–. Em passo moltes hores llegint, intentant escriure i que el que faig m’interessi. És així. No puc fer grans disquisicions".