Tara Westover: “He lluitat per arribar a tenir els meus propis pensaments”

BarcelonaEn una de les primeres aules on va entrar, amb 17 anys -després d’una llarga infantesa i adolescència aïllada a la granja familiar de Clifton, Idaho-, Tara Westover es va aturar enmig d’una lectura en veu alta i va demanar què volia dir una paraula que no havia sentit mai. Va incomodar tant el professor i els companys, que ningú no n’hi va parlar fins que va sonar el timbre per sortir. Va ser la seva amiga Vanessa qui li va dir: “No hauries de fer-te la graciosa amb això. No és cap broma”. La paraula que Westover desconeixia era Holocaust. “Vaig córrer a buscar-la a la sala d’ordinadors, i mentre anava llegint tot el que trobava estava molt nerviosa, i encara ara no sé si era perquè estava descobrint un fet històric espantós o perquè havia exposat d’una forma terrible la meva ignorància”, explica anys després aquella jove alumna, que finalment s’ha graduat en filosofia i s’ha doctorat en història. Westover, que acaba de fer 32 anys, porta cinc mesos de gira presentant un dels volums de memòries més singulars de l’any, Una educació (Més Llibres / Alfaguara). “És una de les pitjors coses que m’ha donat el llibre: ser lluny de casa durant tant de temps -admet-. Entre les millors hi ha l’afecte amb què s’ha rebut”.

Una educació narra, amb una prosa dúctil i contundent -molt ben traduïda per Anna Torcal i Salvador Company-, les dues meitats de la vida de la seva autora. La primera és la més impactant: va créixer en una granja als afores d’un poble, acompanyada de sis germans, la mare i el pare. L’únic contacte amb el món real era la seva àvia materna, que almenys en una ocasió li va oferir la possibilitat d’escapar-se d’aquella peculiar clausura familiar en què vivia. El pare de Tara Westover era -i és- un mormó survivalista convençut, i estava tan segur de la proximitat de l’Apocalipsi que una gran part del temps la invertia, acompanyat dels fills, a recollir ferralla, construir graners i acumular aliments per al dia assenyalat.

Bons records del passat

“Tinc molt bons records d’aquella època -diu Westover-. Muntàvem a cavall amb els meus germans, cantàvem himnes i teníem converses interessants amb la mare, que era llevadora”. També escoltaven les històries que el pare els explicava, que sovint arrencaven de la Bíblia per viatjar “cap a paranoies sobre l’educació i crítiques a la medicina tradicional”. Tara Westover no va trepitjar una aula fins que se’n va anar de casa als 17 anys, on havia rebut una educació molt particular: beure llet era pecat, portar roba cenyida era immoral i la comunicació per telèfon podia derivar ràpidament cap a la luxúria. Potser per aquest motiu la família va evitar disposar de telèfon fins que la mare el va necessitar perquè li truquessin cada vegada que havia d’assistir una dona que acabava de trencar aigües. “Tant el pare com la mare sempre han sigut molt treballadors -recorda l’autora, anys després de perdre el contacte amb una gran part de la seva família-. Ell feia moltes feines relacionades amb el metall, era incansable. Ella va assumir la feina de llevadora tot i que al principi li feia por”. Dels dos, el més autoritari era l’home. “Els meus germans grans havien pogut anar a l’escola, però quan jo vaig néixer el pare ja s’havia radicalitzat -diu-. Vam decidir no participar en la societat, viure’n aïllats, i així va ser durant molt de temps”. En un dels nombrosos capítols escruixidors del llibre, Westover recorda el viatge que la família va fer amb el pare inconscient -en un estat de salut fràgil- fins a la caravana del desert d’Arizona on els avis passaven l’hivern. Quan l’home va saber que la seva dona estava a punt de fer venir un metge, li va recordar que era “conscientment partícip dels plans de Satanàs”, perquè els metges “no intenten salvar-te, sinó matar-te”.

Una educació detalla també la conflictiva relació entre la Tara i un dels germans, el Shawn. “Va arribar a ser violent amb mi, i no em creien”, diu. En una ocasió va estar a punt d’ofegar-la submergint-li el cap dins el lavabo. “He lluitat per arribar a tenir els meus propis pensaments -assegura-. Per això vaig decidir especialitzar-me en història. Aquesta disciplina em permetia conèixer idees molt variades sobre el món”. El primer pas per arribar a la llibertat intel·lectual va ser la universitat mormona de Brigham. D’allà va continuar els estudis a Cambridge i Harvard. “He escrit el llibre des de la distància, i en comptes de crear-me angoixa em donava pau i tranquil·litat”, assegura. Casa seva és, ara per ara, Nova York. “Pràcticament no surto del pis on visc -reconeix-. Ara mateix treballo en un documental que voldria rodar sobre diferents mètodes d’educació arreu del món. Quan m’atabalo, miro per la finestra i veig com flueixen les aigües del riu Hudson. Em tranquil·litza molt”.