Un gallec i un madrileny que estimen els catalans

Barcelona“Al contrari d’Umbral, crec que parlar del llibre que has escrit és la cosa més pesada del món. Per això l’has escrit, per no parlar-ne”, afirma David Trueba (Madrid, 1969). I malgrat això, estem en un Diàleg de Sant Jordi en què l’escriptor madrileny ha de conversar durant una hora amb el gallec Juan Tallón (Vilardevós, 1975) sobre les seves últimes novel·les respectives, Queridos niños i Obra maestra, totes dues d’Anagrama. Un centenar de persones han vingut a escoltar-los –molts encara emmascarats– i, des de primera fila, se’ls miren l’editora Sílvia Sesé i l’alcaldessa Ada Colau, que arriba per sorpresa a darrera hora. Tots dos es quedaran per firmar durant la diada: malgrat que els catalans siguem els més antipàtics de l’Estat, encara queden autors que ens estimen, almenys un dia a l’any (i l'estima és mútua). O potser és que tampoc estimen Espanya: "La vertadera raó per la qual un és a la terra és per trobar com de ridícul i espantós és allò a què pertany i per desacreditar-ho. Per intentar morir no sent un impostor", diu Trueba sobre la pàtria.

El més divertit, en efecte, serà escoltar-los quan no parlen de les seves novel·les, sinó de la vida. Per exemple, de la por al canvi, que és lent però constant i inevitable, com demostra la història: “Hi ha una falsa sensació d’acceleració del temps. La gent viu 15 anys més que fa 30 anys, és impossible que tanta gent ara digui que no té temps per a res. El problema és que volen ser a tot arreu i ningú s’asseu a fer el que realment vol fer. Falta pausa, no acceleració. Quan trobes que el temps va de pressa no has de córrer, sinó parar”, afirma Trueba. I Tallón li dona la raó: "Estem obsessionats en tenir més experiències. La gent vol fer coses, se sotmet a la velocitat endimoniada de la vida contemporània. Han de parar i avorrir-se!" "Avorrir-se és impossible", rebat Trueba.

Guiats pel periodista David Guzmán, també parlen de la versemblança a partir dels arguments de les seves novel·les, que semblen increïbles: en una hi desapareix una obra d’art de 38 tones de Richard Serra, i en l’altra assistim a una campanya electoral d’un partit de dretes que ha normalitzat la corrupció. Trueba volia posar al descobert els engranatges del dark establishment: “Quina va ser la maquinària genial que va fer que americans empobrits de Detroit votessin l’elit immobiliària de Nova York pensant que solucionaria els seus problemes? Això és un miracle! Jo al·lucino!”

El madrileny assegura que darrere dels seus personatges tramposos no hi ha noms reals, ehem, i l’autor gallec, amb el seu posat seriós però, intuïm, irònic, li clava: “En David fuig de la temptació de les semblances amb la realitat perquè no es vol posar en problemes. Aquest és el punt que marca la decadència. Jo soc uns anys més jove que ell, jo aspiro a ficar-me en problemes encara que en el moment que sorgeixen surto corrents i em poso sota la taula". I continua: "No estic disposat a demanar permís a ningú per posar en boca seva una cosa que vull dir. És la meva supèrbia: jo soc novel·lista, m’ho invento i ho puc fer”. Trueba, bon jan, acota el cap: "Jo fujo dels problemes i això em genera un carinyo popular", diu, juganer. I demostrant un cop més la seva mítica mà esquerra, Trueba deixa clar que tot plegat és carinyós: "Tots dos som de l’Atleti". Això és saber regatejar.