CampanetA qui va escriure una obra mestra que va eixamplar els límits i va canviar el rumb de la literatura catalana no seria just demanar-li res més. I seria una indecència fer-li cap retret. En aquest sentit, Gabriel Ferrater és mereixedor de tots els recordatoris i de totes les celebracions només per haver escrit Les dones i els dies, un dels llibres centrals de la poesia catalana moderna.
I, tanmateix, es fa difícil pensar en Ferrater, en la seva personalitat de tipus carismàtica i seductora, en la seva prodigiosa capacitat per excel·lir en tot el que es proposava –la crítica d’art, l’hermenèutica literària, la poesia, la docència, la lingüística...– i no pensar en aquella frase de Joan Fuster que diu: “Pocs espectacles resulten tan depriments com el d’un escriptor que no rendeix el que podria rendir”.
Els dimonis i el context històric
Ferrater va donar el seu màxim rendiment en una obra poètica memorable, però formada per només tres llibres. És moltíssim, però és poc per tot el que sabem que hauria pogut donar. Si no va rendir més, ¿va ser pels seus mals hàbits de nen aviciat de bona família vinguda a menys, pels seus vicis i defectes de caràcter, pel sabotatge dels seus dimonis? ¿O bé va ser perquè va haver de viure durant una de les èpoques més negres en la història d’un país mal fet, cosa que li va fer quasi impossible trobar un lloc estable i productiu dins un sistema cultural que el va desaprofitar i el va abocar a malviure fent feines i feinetes durant gran part de la vida adulta? Mig i mig.
Per als escriptors que posseeixen alhora una lucidesa abismal i una sensibilitat extrema, hi ha tres energies que és imprescindible aprendre a dominar: les pulsions de l’amor i el desig, les temptacions consoladores però destructives del vici, i la capacitat per fer feina tant quan a un li ve de gust com quan no li queda més remei. Llegint Vèncer la por, la biografia de Jordi Amat, queda clar que Ferrater no va dominar mai del tot, ni durant gaire temps seguit, cap d’aquestes tres energies, i per això va acabar amb el cor trinxat, el fetge destruït per l’alcohol, endeutat fins al coll i corcat per la recança i la frustració de tantes possibilitats desaprofitades.
Una trajectòria erràtica
Fins a tocar la trentena, Ferrater no va començar a tenir una vida laboral productiva, i, a partir d’aquell moment, la seva trajectòria professional mai va deixar de ser erràtica i accidentada: una successió de brillantors entrebancades, de ratxes bones que duraven poc, d’esclats enlluernadors de talent que li eren reconeguts a mitges (o en petit comitè) i d’oportunitats més o menys perdudes.
Primer van ser els articles sobre art a la revista Laye. Aviat començaren les traduccions, una de les seves tasques constants, tant de literatura comercial mediocre com d’obres mestres (Kafka, Gombrowicz). De tant en tant, li queia alguna beca (per anar a París per preparar un estudi sobre art, per exemple), però eren engrunes. I després va haver-hi la relació amb Seix Barral, per a la qual va fer assessoria i va representar brillantment a les reunions del Premi Formentor. Al pròleg de Donar nous als nens, Marina Porras escriu que a Seix Barral hi va treballar molts anys i mai li donaren una posició segura i ben remunerada: “Ell no volia quedar com un trepa i se n’aprofitaren”.
L’avantatge de ser un geni –savi cultíssim, poliglot natural, un excèntric lliure– és que fins i tot fent feines menors pots donar resultats impressionants. És el que li va passar a Ferrater amb una altra de les seves feines més regulars, els informes de lectura per a editorials espanyoles i estrangeres que, llegits avui, són una festa. I el mateix val per als encàrrecs editorials –els pròlegs al Nabí de Carner i a les versions de Hölderlin de Riba– i per a les classes a la universitat, convertides, a partir dels apunts dels seus estudiants, en un llibre interessantíssim, Curs de literatura catalana contemporània.
Amb tot, la vida de Ferrater va ser sovint un maldecap, una cursa d’obstacles per mirar de tirar endavant, fins que un dia va decidir que el millor seria acabar amb els ofecs de la vida amb l’asfíxia de la mort.