Gian Marco Griffi: l'escriptor que no volia ningú i ara és un fenomen

BarcelonaQuan es tracta de parlar de Ferrocarrils de Mèxic, l'editor de La Segona Perifèria, Miquel Adam, diu que aquesta novel·la del piemontès Gian Marco Griffi (Montemagno, 1976) és "un miracle". La veritat és que el llibre tenia tots els números de passar desapercebut i, molt probablement, no hauria acabat a les seves mans si no fos per l'entusiasme dels lectors italians. Traduïda al català per Pau Vidal, Ferrocarrils de Mèxic és una novel·la de gairebé 700 pàgines protagonitzada pel Cesco Magetti, un soldat de la República feixista italiana que rep l'encàrrec estrambòtic de traçar el mapa dels ferrocarrils de Mèxic per als seus superiors. A partir d'aquí, en Magetti s'embarca en una aventura plena de personatges extravagants i d'històries rocambolesques, en un viatge fascinant que és, alhora, un homenatge a grans noms de la literatura com Juan Rulfo i Roberto Bolaño.

Fins fa molt poc, Griffi era un autor pràcticament desconegut a Itàlia. El 2019 va publicar el primer recull de contes, tot i que feia molts anys que n'escrivia. "A mi em semblaven frescos i únics, però ningú semblava estar-hi interessat. Durant molts anys vaig viure amb la certesa que les meves històries eren terribles", explica l'escriptor. D'aquell volum va vendre'n 264 exemplars. "Va ser com si no s'hagués publicat", diu. Arran d'això va decidir posar-se a escriure "alguna cosa diferent" perquè els lectors italians el descobrissin. "En un moment donat vaig pensar en construir un món per fer que aquestes històries formessin part d'alguna cosa més estructurada i complexa. Era una mena de novel·la de contes que em va donar la primera oportunitat de provar sort amb una narrativa àmplia", relata Griffi.

Així va sorgir Ferrocarrils de Mèxic, que un segell petit d'Itàlia, l'editorial Laurana, va decidir publicar. "La resposta de les llibreries va ser desastrosa: el tiratge era de 1.500 exemplars, però a tot Itàlia van encarregar-ne només 168", explica l'autor. Tot empenyia la novel·la cap a la intranscendència fins que alguns llibreters, després de llegir-la, van començar a recomanar-la fervorosament. "Va passar una cosa revolucionària: els llibreters van enamorar-se'n i la venien als clients més fidels, que també se'n van enamorar i van recomanar-la a les xarxes socials. De cop i volta, amb el clàssic boca-orella, la novel·la era coneguda per innombrables lectors", assenyala Griffi. Després van arribar els premis –va ser candidat a l'Strega, el més important d'Itàlia– i les traduccions (al català, al francès, a l'alemany i aviat al txec i al croat), a banda de les reedicions. De moment, se n'han venut més de 30.000 exemplars.

Una novel·la "profundament antifeixista"

Malgrat les nombroses ramificacions i trames secundàries, Ferrocarrils de Mèxic avança sempre amb el Cesco Magetti com a pal de paller. Griffi idea un soldat que no és un feixista convençut, però que forma part de la Guàrdia Nacional Republicana Ferroviària i actua en el seu nom. "A Itàlia, abans de l'arrest de Mussolini, tothom era feixista sobre el paper. Senzillament, no podies evitar ser-ho. Si volies treballar, i per tant viure, havies d'estar afiliat als feixistes. Els joves no havien experimentat res més que feixisme, i el feixisme era la seva vida quotidiana", subratlla Griffi. A través d'en Magetti, l'escriptor retrata "un home que no tria, que no pot triar, i el seu mal de queixal és un correlatiu objectiu del seu malestar derivat de la seva incapacitat per decidir qui és realment, per assumir la responsabilitat".

Mentre fa mans i mànigues per complir la missió encomanada, el soldat coincidirà amb una bibliotecària misteriosa (de qui s'enamorarà) i els fosquíssims enterradors Lito Zanón i Mec el Mut, que s'encarreguen de bullir els cadàvers que els van arribant. Griffi dibuixa una Itàlia ucrònica, que camina a vegades cap al realisme màgic i d'altres cap a la ciència-ficció. En un capítol, per exemple, fa aparèixer una fàbrica de tints de la pell que canvien l'estat d'ànim de les persones. En un altre, Adolf Hitler i Eva Braun són els protagonistes d'una divertidíssima vetllada entre oficials nazis. Tot plegat amb picades d'ullet a escriptors que van captivar-lo, com ara Roberto Bolaño, Juan Rulfo, Carlo Emilio Gadda i Beppe Fenoglio.

De rerefons, la guerra retruny i fa que la novel·la sigui també un mirall de la maldat humana, que l'autor planteja com a inevitable. "Fins i tot si cavéssim un forat prou gran per enterrar totes les armes conegudes, des de garrots fins a bombarders americans, els homes encara farien la guerra", escriu Griffi. Ferrocarrils de Mèxic vol ser un cant a la literatura i l'art per combatre-la i, sobretot, un llibre antifeixista. "A Itàlia, mai hem superat el feixisme. El poble italià ha estat arrossegant la dicotomia feixisme-antifeixisme durant cent anys. Al matar Mussolini, crèiem que ens havíem desfet d'una ideologia, però no va ser així. Avui a Itàlia (i potser a tot el món) no reconeixem el valor de l'antifeixisme", lamenta l'escriptor.

"L'antifeixisme és una actitud: és cuidar els altres, lluitar pels drets (que mai no fan mal a ningú), ser amable en aquest món fosc, lluitar contra el poder establert, els tirans, tots aquells que pensen que poden governar el món sense respectar ningú, com Trump o Putin (els poso al mateix nivell), intentar fer alguna cosa per millorar el món, o almenys el nostre món –afegeix–. I, després, l'antifeixisme és també estimar la pròpia vida i la vida dels altres, ser capaç d'assignar el valor just a les coses. I Ferrocarrils de Mèxic, en aquest sentit, és una novel·la profundament antifeixista".