Com a artistes i com a lectors, som subjectes construïts pel que hem llegit en la infància i l’adolescència, durant els anys de formació intel·lectual i emocional. Com a crítics, ens enverina la curiositat pel que fa a aquesta conformació de la personalitat i la dependència d’un determinat bagatge cultural i creatiu, és a dir, de les imatges que determinen les coordenades del nostre temps i el nostre lloc en el món. Un crític de còmic es desconstrueix a ell mateix com a lector quan es pregunta “¿Què se m’ha dit que havia de llegir en les imatges? ¿Què expressen realment?”
Vivim un present complex, ple d’imperatius i ansietats. Les imatges són protagonistes d’un flux constant de moments d’excitació, com diria Gilles Lipovetsky. Moments en què ressona la inèrcia dels que eviten pensar de manera crítica el valor formal d’una vinyeta, d’una doble pàgina, d’un còmic en el seu conjunt, en favor d’un discurs promocional, del contingut escindit del seu continent. Però a l’hora d’analitzar un còmic, cal preguntar-se per aquelles eines interpretatives que els nostres textos dipositen en mans de la ciutadania. És significatiu que, en temps de rebel·lió, definim les nostres lectures com a consum, amb tot el que això implica. També ho és que se’ns vengui un còmic com a “revolucionari”, “feminista” o “compromès”, segons ens diu la contraportada, quan en nombroses ocasions les seves formes ens alienen d’aquest missatge o fins i tot el contradiuen.
¿L’últim còmic que has adquirit està més interessat en seduir-te, educar-te, curar-te o absoldre’t que en arrossegar-te als abismes d’autodescobriment per la via de la ficció? ¿Tenim les eines per dilucidar la qüestió? I, més important, ¿les volem? El meu dubte sorgeix de preguntar-me per què abordem el mitjà des del punt de vista preestablert de qui ens el vol vendre si, com passa en tot àmbit expressiu, l’únic argument a considerar és el que emana de la credibilitat de les seves pàgines. El traç és el missatge. ¿Però comprenem el còmic com a mitjà des d’aquesta perspectiva?