“Existeixo perquè hi va haver una guerra civil”

Al llarg de la seva extensa trajectòria com a periodista i tertulià -en tribunes com La Vanguardia, RAC1 i 8TV, entre d’altres- Víctor Amela ha publicat diversos llibres que han aconseguit, en la majoria de casos, una notable repercussió pel que fa a vendes. Així i tot, i contràriament al que creguin els desmemoriats, el seu debut com a novel·lista és força recent: va ser el 2013, amb El cátaro imperfecto, publicada a Ediciones B i ambientada a la Morella del segle XIV, on rescatava el catarisme, un dels temes que el gènere històric ressuscita de tant en tant, igual com la Guerra de Successió i les carlinades. Amela només va esperar un any per donar a conèixer una segona novel·la, Amor contra Roma (Ediciones B, 2014), aquesta vegada centrant-se en la revolució que va suposar la publicació de l’Ars amandi d’Ovidi: “Abans d’ell, l’amor de parella no existia i l’home practicava el sexe com a inseminador o com a violador”, comentava durant la promoció.

La sorpresa va arribar el 2016, quan Amela va guanyar, gràcies a La filla del capità Groc, el premi Ramon Llull, que juntament amb el Sant Jordi és el guardó més ben dotat en català, amb 60.000 euros. Hi explicava les aventures d’un “Robin Hood ultralocal”, el guerriller valencià Tomàs Penarrocha, que va plantar cara a l’exèrcit espanyol després d’haver lluitat en la Primera Guerra Carlina, que es va acabar el 1840. Era la primera ficció que Amela escrivia en català, “perquè la història ho necessitava”: igual que havia passat anys enrere amb Amor i guerra, de Núria Amat -premi Llull 2011-, es va especular força sobre la llengua en què l’autor havia escrit realment la novel·la, fet que no va evitar que encapçalés la llista dels més venuts de Sant Jordi el 2016, per damunt d’Empar Moliner, Paula Hawkins, Jonas Jonasson i Pep Puig. En aquells moments Amela ja tenia al cap la investigació que explica a Yo pude salvar a Lorca, publicada en castellà a Destino i traduïda al català per Núria Parés Sellarès a Columna.

Una guerra fratricida

“Existeixo perquè hi va haver una guerra civil”, explica en una de les sales de l’Ateneu Barcelonès, acompanyat d’un powerpoint amb imatges d’alguns dels protagonistes de la novel·la. Si a La filla del capità Groc hi feia aparèixer un besavi, la matèria narrativa d’aquesta novel·la arrenca també de la família de l’autor, en aquest cas de l’avi matern, Manuel Bonilla, i de l’oncle patern, Josep Amela. “En un dinar familiar jo seia entre l’un i l’altre i els vaig demanar on eren quan es va acabar la guerra -fa memòria-. Cap dels dos me n’havia parlat mai, i durant aquella trobada, l’1 de gener del 1980, vaig creure que havia arribat el moment”. L’oncle va respondre que l’havien “enviat a la presó d’El Puerto de Santa María, a Cadis”. L’avi, en canvi, era allà mateix, però fent guàrdia, servint el govern franquista. Manuel Bonilla es va afiliar a la Falange de Granada el 14 d’agost del 1936. “Els militars sublevats van aconseguir controlar la ciutat a l’inici de la Guerra Civil, però els pobles del voltant encara estaven sota domini republicà i l’avi es dedicava a passar gent que en aquells pobles corria perill cap a Granada”, explica l’autor. Un dels episodis més complicats de la vida de l’avi va ser el de la mort del poeta Federico García Lorca. “Va passar els últims dies de la seva vida a la casa que el seu amic i poeta Luis Rosales tenia a Granada -recorda-. Hi havia un pla per treure Federico de casa i portar-lo fins al bàndol republicà”. Es van avançar els que volien matar-lo, i se’n van sortir: Lorca va ser assassinat el 18 d’agost. “La novel·la imagina la modesta intervenció del meu avi en aquest drama d’abast universal -avança Amela-. El drama de Lorca és viu. Com deia Antonio Machado, «La sangre de Lorca no se seca nunca »”.

El llibre explica també la vida de l’oncle Josep, que “va lluitar a la Batalla de l’Ebre i va acabar ferit”. “De les novel·les que he escrit és la més propera a mi, però a través de la història de la meva família estic parlant també de moltes famílies espanyoles -diu-. Tots tenim algú que ha estat implicat en la Guerra Civil. Som fills, nets o besnets de la guerra”. Si no hagués estat pel conflicte bèl·lic, l’avi no hauria marxat de Granada cap a Barcelona amb la dona i les filles i una d’elles no hauria conegut el pare de l’autor. Això, però, ja va ser al barri de la Trinitat, a la perifèria de la capital catalana, a finals dels 50. Potser l’autor hi dedicarà una novel·la futura.

Els últims poemes de Lorca

Durant la setmana que va passar a casa del poeta i amic Luis Rosales, Federico García Lorca va treballar en els poemes del que malauradament seria el seu llibre pòstum, Sonetos del amor oscuro, que no va veure la llum fins al 1983, gairebé mig segle després de l’assassinat del poeta. “La imatge d’ell tancat en aquella casa pensant en els amants i amors perduts és molt emocionant”, reconeix Amela. Entre els poemes més emblemàtics del llibre -on mostra més clarament l’enyorança- hi ha el Soneto de la carta.