Eva Piquer: “La meva supervivència passava per escriure aquest llibre”
Després de 21 anys sense publicar cap novel·la, l'escriptora torna a les llibreries amb 'Aterratge'
BarcelonaEva Piquer (Barcelona, 1969) mantenia un silenci novel·lesc des de feia 21 anys. El 2002 va llançar Una victòria diferent (Destino) –amb la qual va guanyar el premi Josep Pla–, i fins ara l'escriptora i periodista no havia publicat cap altra novel·la. Amb Aterratge (Club Editor), Piquer retorna a la ficció i obre una nova etapa literària. "Sempre m’explico a mi mateixa i faig les paus amb mi mateixa escrivint. És la meva manera de situar-me al món. La meva supervivència passava per escriure aquest llibre", explica Piquer. La novel·la acompanya una dona que està sortint d'un dol i que veu com la seva experiència ressona amb la del pilot d'un avió que es va accidentar el 1973 a Islàndia. L'editorial Tránsitos el publicarà en castellà a l'abril.
Aterratge es va començar a gestar el 2019 amb la idea d'escriure sobre la supervivència. "Em vaig obsessionar en els accidents on no mor ningú. Sabem més coses dels accidents amb víctimes mortals que dels accidents en què no n'hi ha", diu Piquer. Així va anar a parar fins a l'avió de l'exèrcit nord-americà C-117D que el novembre del 1973 va aterrar d'emergència a la platja de Sólheimasandur. La protagonista decideix viatjar fins a Islàndia acompanyada d'un fotògraf i una parella amb l'objectiu de visitar la carcassa de la nau, que encara segueix al lloc de l'accident. En paral·lel, entra en contacte amb el pilot de l'avió, Gregory Fletcher, que en el moment de l'aterratge tenia 26 anys i ara és un advocat nord-americà de més de 70 anys.
L'home estableix una relació epistolar amb la narradora i hi fa un pacte: li explicarà com va viure l'accident si li respecta les paraules i no ho converteix en ficció. D'aquesta manera, Aterratge combina el relat fred i racional del pilot amb la veu introspectiva de la protagonista, que relata les seves vivències lligades a la pèrdua d'una persona molt propera. Ho fa amb una estructura narrativa fragmentada en tres plans, que trena el relat de l'aterratge d'emergència amb el viatge a Islàndia de la protagonista i l'impacte de la desgràcia en la seva vida. "És la història d'un renaixement després de la catàstrofe. Davant la intempèrie moral, la supervivència tard o d’hora sempre arriba", subratlla Piquer.
Aproximar-se al dol des de la contenció
La novel·la s'aproxima al dol i en relata els efectes en primera persona. "Hi ha situacions de dol que si no les has viscut no te’n fas el càrrec. Afecta tots els àmbits de la vida, públics i privats, i et converteixes en una persona assenyalada, amb tot el que això implica", destaca l'editora de Club Editor, Maria Bohigas, que estableix una similitud amb els supervivents als camps de concentració nazis i la literatura que n'han fet després. "Han anat a un lloc d’on en poden tornar, d’on poden renéixer i poden explicar als altres el que han viscut, però en un exercici literari basat en l'exactitud i la contenció", afegeix Bohigas.
Al llibre, la desgràcia queda aixoplugada sota dues paraules –"Tot Allò"–, i el lector va descobrint a què es refereix a mesura que avança. "A vegades pateixes una catàstrofe i et confonen amb la catàstrofe. És com si la duguessis estampada", diu l'escriptora. A la novel·la posa com a exemple el cas de Millvina Dean, la supervivent del Titanic "més petita". "Era un nadó de nou setmanes quan va passar l'accident. Molts anys després va explicar que la miraven com si ella mateixa fos el Titanic", diu Piquer, que parla de la pèrdua des de la ficció i cenyeix les seves vivències a l'àmbit literari i privat: "Tot el que volia dir sobre aquest tema ja ho he dit al llibre".
El procés de reconstrucció de la protagonista va lligat a un canvi de casa i a la incorporació d'obertures a la façana després d'haver-se cansat de viure en un pis sense balcó. Les finestres, de fet, són un element important per al relat. "Aquella frase que diu que quan es tanca una porta s'obre una finestra no és veritat. A vegades es tanca una porta i prou, sense que hi hagi finestres", afirma Piquer, que fa aparèixer algunes de les seves lectures de referència d'autors com Primo Levi, Vivian Gornick, Simone de Beauvoir i Julian Barnes.
Combatre la por
Piquer diu que amb Aterratge ha tret el tap d'un silenci literari de dues dècades i que la novel·la li ha servit per enfrontar-se a la por de reaparèixer a les llibreries. "Com més llegeixes més respecte et fa publicar una novel·la, sobretot quan et dediques a parlar dels llibres dels altres. Però si el que et fa por és el que vols fer, val la pena tenir el coratge d’afrontar-ho, i que passi el que hagi de passar. A la vida, cada vegada més és o ara o mai", diu l'escriptora. Tornar a publicar ficció "ha destapat una cosa que feia molt de temps que tenia a dins" i l'ha empès a continuar. De fet, Piquer ja treballa en una altra novel·la que explora "per què les dones escriuen o no escriuen i els silencis literaris", entre altres qüestions.