Cristina del Puerto-Peix: "Als pobles petits no hi ha només una lesbiana"

BarcelonaCristina Del Puerto-Peix (Manlleu, 2000) comparteix tres coses amb l'Elisenda, la protagonista de la seva primera novel·la, Dones sense homes (Empúries): totes dues són lesbianes, els fascina Haruki Murakami i saben fer servir una destral. A partir d'aquí, tota la història d'aquesta dona bloquejada per la seva identitat sexual i travessada pel dolor de la pèrdua de la seva mare és ficció. "Necessitava escriure sobre l'amor i el dol per entendre'ls, però m'interessava crear algú allunyat de mi. No volia que em preguntessin si la protagonista era jo. Un dia, corrent, de cop i volta vaig visualitzar l'Elisenda, aquesta dona una mica depressiva però també resolutiva. Al final, ella i jo ens hem caigut bé", explica Del Puerto-Peix.

Ella té 24 anys i és de la generació centennial, mentre que la protagonista és nascuda a finals dels anys 70 i la seva història recorre des de l'adolescència fins a la maduresa, en un viatge emocional turbulent. Filla d'una escriptora de renom, la incapacitat de comunicar-se amb la mare —que plora sovint i és una dona distant que mor prematurament— genera una ferida profunda en l'Elisenda. Alhora, la descoberta de la seva identitat sexual i les dificultats per acceptar-se fan que, malgrat els esforços per tenir una vida com qualsevol altra, tot li vagi en contra. "Volia que fos filla de la dècada dels 70 perquè va ser l'època de les manifestacions feministes, a favor de l'avortament i el primer Dia de l'Orgull Gai. També en aquell moment es van publicar grans textos de Maria Aurèlia Capmany i Maria Mercè Marçal. A la vegada, li toca viure en un context estrany: quan ella és adolescent el matrimoni homosexual ja és legal, però també és tot molt secret", diu l'autora, que situa la història en un petit poble del Moianès.

"Hi ha coses que no et poden agradar", etziba la mare a l'Elisenda, quan veu que surt de casa vestida amb la camisa de quadres i la boina de l'avi i passa moltes hores amb l'Anna, la seva amiga. Ella serà el seu primer amor i serà correspost. "La figura de l'Anna em servia per demostrar que als pobles petits no hi ha només una lesbiana. N'hi ha més d'una, el que passa és que no ho volem veure. També volia que elles tinguessin la seva pròpia història d'amor, de la mateixa manera que tots hem tingut un amor adolescent", subratlla Del Puerto-Peix. L'Anna no serà l'únic amor de la vida de l'Elisenda: a la vintena coneixerà la Tina, se n'enamorarà, s'hi casarà i se'n divorciarà quan ella, 10 anys després d'estar juntes, li confessi que se n'ha anat al llit amb un home.

"La meva idea principal era mostrar una lesbiana que es pogués enamorar, desenamorar, casar i divorciar. Si conquerim el matrimoni homosexual també hem de conquerir el divorci. La protagonista ha de poder tenir totes aquestes experiències com qualsevol altra persona", assenyala Del Puerto-Peix. De fet, aquesta voluntat entronca amb la seva mirada sobre la literatura encapçalada per personatges queer. "Fins ara, tota la ficció queer se centrava en la sortida de l'armari. Ara hem fet un pas més. Hem d'explicar que tenim vida més enllà. Per això m'agraden tant els llibres d'Eva Baltasar, perquè parla de coses universals amb el simple fet que les protagonistes són lesbianes. Ara toca fer molta literatura en aquest sentit, és la manera més natural de normalitzar-ho", diu.

La fascinació cap a Haruki Murakami

Dones sense homes està plena de picades d'ullet a la literatura de Haruki Murakami. La mateixa Elisenda n'és una seguidora tenaç, però no només això: de cop i volta, a la seva vida se li apareix un gat misteriós que la condueix fins a un indret oníric on s'enfronta al seu dolor. "Soc conscient de totes les crítiques a l'obra de Murakami, però és un escriptor que em fascina. Quan fa temps que no el llegeixo, el trobo a faltar. Sempre m'interpel·la; els seus llibres m'obliguen a pensar", explica l'autora. Ella juga amb els elements de realisme màgic per conduir la novel·la cap a l'ambigüitat i el dubte. D'on prové tot aquest dolor soterrat que arrossega l'Elisenda? Els traumes es poden heretar? I, sobretot, què es pot fer, per posar-hi remei? La resposta de tot plegat només la té la mateixa protagonista i un fantasmagòric escriptor japonès que li atansa la mà per endinsar-se en la foscor i, així, trobar una sortida cap a l'amor propi.