Brit Bennett i la novel·la que ha de llegir la família reial anglesa

BarcelonaBrit Bennett (Oceanside, Califòrnia, 1990) té 30 anys i és considerada una de les veus literàries nord-americanes del moment. Amb la seva segona novel·la, La meitat evanescent (Periscopi / Literatura Random House) ha aconseguit captivar milers de lectors, crítics i fins i tot l'expresident dels Estats Units, Barack Obama, que la va seleccionar com una de les escriptores imprescindibles del 2020. "La reacció que està generant el llibre a tot el món és sorprenent, sobretot perquè aborda un tema especialment americà i parteix d'una comunitat molt petita", exclama Bennett. A La meitat evanescent planteja la vida de la Stella i la Desirée, dues bessones idèntiques que decideixen emprendre camins diferents. Però el que les fa especials és la procedència: les protagonistes han nascut els anys 60 a Mallard, una comunitat negra de Louisiana que, generació a generació, i mitjançant matrimonis mixtos, intenta aclarir el color de la seva pell. Així com la Desirée tindrà una filla fosquíssima amb un home negre, la Stella optarà per fer-se passar per blanca i inventar-se una nova existència en un entorn ric.

"La idea de fingir el propi color de pell no és singular dels Estats Units, però caracteritza el país. Es relaciona amb la possibilitat de poder-te reinventar, d'acceptar-te d'una altra manera", reflexiona Bennett. Mallard va sorgir d'una història que li explicava la seva mare sobre un poble obsessionat pel to de la pell dels seus habitants. "El vaig buscar als mapes però no el vaig trobar enlloc. Era quasi mitològic, me'l vaig haver d'inventar", apunta.

Quan són adolescents, la Stella i la Desirée decideixen anar-se'n d'aquesta comunitat tancada i previsible per construir-se un destí diferent. La fugida marca la bifurcació dels seus camins, que els portaran cap a existències pràcticament antagòniques. "En certa manera, tot acaba a la pregunta més bàsica: allò que som és innat o ens fem a nosaltres mateixos? Totes dues viuen el mateix moment traumàtic durant la infantesa, però cadascuna reacciona d'una manera diferent –diu Bennett–. M'interessava plasmar com les seves experiències s'estenen i van buscant distància entre si".

Quan el destí depèn de la identitat racial

La història de les bessones reflecteix com, per a elles, la raça és qüestió d'actitud. "Per ser blanca només havies de comportar-te com si ho fossis", descobreix la Stella un dels primers cops que decideix amagar la seva veritable procedència. Així s'obre les portes d'un món que fins aleshores li era prohibit –aconsegueix una feina com a secretària a la qual només podien accedir dones blanques–, però també es veu obligada a renunciar a tot el seu passat. "Avui no vivim en una realitat tan contraposada, la idea de la multiracialitat no ens és estranya. Però dels anys 60 als 80, que és quan passa la novel·la, tot era molt més dràstic", apunta Bennett.

Les protagonistes tenen dues filles amb colors de pell i identitats racials oposades: la Desirée és mare d'una noia negríssima i la Stella té una filla d'ulls clars i cabells rossos. El xoc entre les dues connecta amb la qüestió racial d'avui i amb polèmiques com l'acusació de racisme per part de Meghan Markle i el príncep Enric a la família reial anglesa. "Em van sobtar molt les revelacions a l'entrevista –subratlla Benett–. Tinc la sensació que pertanyen a un altre segle, però continuen sent-hi, malgrat tot". L'escriptora tampoc és especialment optimista amb la realitat dels Estats Units. Sobre l'arribada de Donald Trump a la presidència del país, creu que "va aflorar fractures que ja existien" i que persisteixen: "Hi ha milions de persones que l’han votat i que no desapareixeran".

Més enllà de la racialitat, La meitat evanescent és una novel·la sobre les transformacions personals al llarg de tota una vida. Bennett planteja la pertinença a una altra classe social amb el relat de la Stella i explora el canvi de gènere amb el personatge del Reese, un home transsexual que s'enamora de la filla de la Desirée. "Amb la filla de la Stella em vaig trobar que volia assignar-li una categoria, però era més complicat que dir que era blanca o negra. Em vaig adonar que tenia la urgència de posar una etiqueta a algú quan, en realitat, no la necessitava", explica Bennett. Al capdavall, la seva història és una reflexió sobre el fet que categoritzar les persones pot fer més mal que bé.